Palamós sota l'impacte de les bombes, 1936-1939.

Fotografia d'un dels canons Ordoñez de les bateries
del Puig de Molí de Sant Joan.

Durant els primers mesos de la Guerra Civil espanyola la situació geogràfica de Palamós, allunyada del front, permetia a la població viure amb tranquil·litat i confiança, els queviures arribaven amb certa fluïdesa i la gent feia vida, més o menys, normal. Però aviat els palamosins van descobrir que no eren aliens a l’assot de la guerra, a l’impacte directe de les bombes, als atacs i als bombardejos que van causar alarma i terror. Per defensar la costa i protegir el trànsit de mercaderies del port, es va convenir, quasi de manera immediata, la construcción d’unes bateries al Puig del Molí de Vent de Sant Joan. Gabriel Martín Roig. Sota l'Impacte de les bombes. Llibre de la festa major de Sant Joan, Agost 2013, pàgs. 4-6. Llegir article en PDF

El castell de Sant Esteve de la Fosca

El castell de Sant Esteve de la Fosca en un dibuix
francès de finals del segle XVII.

Les ruïnes del castell de Sant Esteve de Mar o de La Fosca es troben situades a l’extrem de llevant de la platja de la Fosca, en un promontori de roca granítica que s’endinsa a l’aigua formant una península. L’edifici presenta una estructura molt complexa fruit de diferents construccions que s’han anat superposant al llarg dels segles. Es troba en un estat de degradació avançat i, corre el perill de perdre elements estructurals significatius; afortunadament, no fa gaire, ja s’ha iniciat la feina de consolidació i reconstrucció de l’edifici. Aquest article pretén fer un breu repàs de la seva història, de les primeres notícies documentades de la fortalesa fins la pèrdua de les seves funcions defensives per convertir-se en una petita explotació agrícola. Es tractarà d’identificar, analitzar i explicar els elements arquitectònics més significatius de l’edifici de manera clara i entenedora, junt amb un parrell de reconstruccions gràfiques del seu aspecte original. Gabriel Martín Roig. El castell de Sant Esteve de la Fosca. Revista del Baix Empordà, núm. 40, març-juny 2013, pàgs 23-32.  Llegir article en PDF 

Els pintors "plenairistes" de l'escola palamosina de principis del segle XX

El pintor Francesc Vidal Palmada pintant a la platja
de la Catifa amb els seus deixebles l'any 1954.

Alguns artistes palamosins de principis del segle XX com Francesc Vidal Palmada, Joan Gou, Josep Figa o Casi Boada es van abocar a realitzar una pintura il·luminista, duta a terme a l’aire lliure, que els permetia captar de manera directa, els efectes fugissers de la llum sobre el paisatge. Aquests pintors , van estar clarament influïts per les tendències impressionista i postimpressionista (que a Catalunya van perdurar fins gairebé mitjans del segle XX) i encoratjats per la presència a Palamós de reconeguts artistes forans, vinguts de Barcelona i d’altres contrades, els quals van servir de referent a molts pintors pleinairistes empordanesos. Aquest article presenta la relació d’aquest primers pintors “pleanairistes” amb el paisatge i l’arquitectura popular del Baix Empordà. Article: Gabriel Martín Roig. Consumats dibuixants de masies. Revista del Baix Empordà, núm. 39, Desembre 2012-Març 2013, pàgs. 63-66. Llegir article en PDF

Palamós, Cervantes i els grans autors de "El Siglo de Oro"

Llibre de comèdies de Lope de Vega patrocinat
pel comte de Palamós

El Siglo de Oro va ser el període més gloriós de les lletres hispàniques que va abastar els segles XVI i XVII. En aquesta època Palamós ja era un port important, un lloc de transit obligat, una destinació habitual per la diplomàcia europea i per a molts artistes i literats que es dirigien a Itàlia. Això va permetre a aquesta vila costanera comptar amb la presència de grans homes d’estat, mecenes, personatges rellevants, figures literàries del moment com Andrea Navagero, Bernardo Balbuena o Miguel de Cervantes. La vila i els seus paratges van ser lloats en peces teatrals de Tirso de Molina mentre que la seva platja i els seus carrers van convertir-se teló de fons de les corredories dels personatges de Miguel de Cervantes, que durant la seva vida, per diverses circumstàncies, el destí el va portar a relacionar-se repetides vegades amb Palamós. La darrera part d’aquest article aprofundeix en el lligam de mecenatge entre el comte de Palamós i Lope de Vega, i a esverinar el que hi ha de cert en la possible estada de Miguel de Cervantes i la descripció que fa de Palamós i de la seva gent en uns episodis de la seva famosa novel·la La Galatea. Article: Gabriel Martín Roig. Palamós, Cervantes i els grans autors de El Siglo de Oro. Revista del Baix Empordà, num. 38, Desembre 2012, pàgs.70-82. Llegir article en PDF  

La vida de la dona palamosina durant l'Antic Règim

Una dona en un arcó palamósí del segle XVIII
(Museu de la Pesca de Palamós)

El rol que la dona palamosina va interpretar durant els segles XVII i XVIII va ser, invariablement, gris i secundari. La casa i la família constituïren tot el seu horitzó vital, i molt rarament, sobretot les que tenien una condició més humil, podien ultrapassar aquest límit. La majoria de les seves potencialitats creatives i laborals van quedar esclafades pel pes de les estructures socials vigents, sempre legitimadores de l’hegemonia masculina. Però, afortunadament als manuscrits i documents antics ha perdurat el record d’alguna d’aquestes palamosines emprenedores, vitalistes, atrevides capaces de remar a contracorrent en una societat masclista que les relegava. Aquest article pretén ser un sentit homenatge a aquestes “heroïnes”, moltes anònimes, un pretext per recordar part de la seva vida, les seves penúries i les dificultats per sobreviure en temps difícils. Article: Gabriel Martín Roig. El paper de la dona palamosina durant l'Antic Règim. Revista del Baix Empordà, núm. 38, setembre-desembre 2012, pàgs. 33-44. Llegir article en PDF

Les forques a Palamós i a Calonge: el cadafal del Puig ses Forques

Execució de dos lladres en un romanç de 1631

Durant els segles XV i XVI, en el marc d’una justícia senyorial administrada pel batlle i pel jutge, morir penjat va ser el mètode d’escarment, de repressió i de persuasió més emprat. Les execucions a la forca no van ser tan nombroses com hom pot arribar a pensar, estaven només reservades per a crims de sang: assassinats i actes de pirateria. Morir penjat era una de les maneres més vils de defallir, ja que oferia una agonia lenta i angoixosa i el cos quedava exposat dies sense rebre una sepultura digna. L’elecció del seu emplaçament no era fruit de l’atzar si no que responia a uns paràmetres concrets: situat fora dels murs de la vila, en una posició elevada, a la vista de tothom i vorejant un camí Ral o una via transitada. Aquest article pretén donar a conèixer als lectors les particularitats d’aquest mètode d’execució i quin va ser el seu emplaçament: el cadafal de Sa Punta a Palamós i el Puig ses Forques en el terme de Calonge, probablement, aquest últim, va ser un patíbul mancomunat entre aquestes dues localitats. Article: Gabriel Martín Roig. El cadafal del Puig ses Forques. Revista del Baix Empordà, núm. 38, Setembre-Desembre del 2012, pàgs. 96-101. Llegir article en PDF

L'antic camí de traginers de la vall de Bell-lloc de Palamós

Fotografia d'un traginer a principis del segle XX.

Les successives fases de neteja i treball realitzades els anys 2002 i 2004 per l’Àrea de Medi Ambient de l’Ajuntament de Palamós i els desperfectes causats per la forta nevada del 2010 van posar al descobert un tram de l’antic camí de traginers que des de la vall de Bell-lloc de Palamós es dirigia fins La Bisbal passant per Fitor. Aquesta part del trajecte havia estat molts anys amagada per l’espessor del bosc. Les neteges fetes pels forestals ha premés treure a la llum un camí carreter que antigament era molt transitat per ramaders, carboners, llenyataires i traginers que el feien servir per traslladar tot tipus de mercaderies i que el van convertir en una via indispensable per accedir a les Gavarres. Aquest article permet explicar la història d’aquest camí, aportar dades documentals i explicar la vida dels traginers palamosins que recorrien aquest viarany. Article: Gabriel Martín Roig. L'antic camí de traginers de la vall de Bell-lloc a Palamós. Revista del Baix Empordà, núm 37, juny-setembre del 2012, pàgs. 25-32. Llegir article en PDF

Un cas de barraquisme a Sant Joan de Palamós a principis del segle XVIII.

Antiga barraca de vinya  a la  vora del  Camí Vell
 del Cementiri de Sant Joan

El 1729 es troba documentat un curiós cas de barraquisme que té lloc en els camps que separen les parròquies de Sant Joan de Palamós i Vall Llobrega. La profunda crisi i la misèria que assotava la societat catalana d'aquell temps va empènyer certes famílies de Palamós i de Vila-romà a ocupar i habitar algunes barraques de vinya que hi havia en aquest paratge. Això va comportar certs problemes higiènics, de marginalitat i constants conflictes amb els propietaris de les terres que hi havia al voltant, als quals causaven greus perjudicis. Aquest problema va finalitzar quan el procurador general del duc de Sessa va ordenar-ne el desnonament i l'enderrocament de les dites barraques. En aquest breu article es recull aquest episodi tant curiós de la nostra història local. Gabriel Martín Roig. Un cas de barraquisme a Sant Joan de Palamós a principis del segle XVIII. Llibre de la festa major de Sant Joan, Agost 2012, pàgs. 10-11. Llegir article en PDF

 

Històries i curiositats del cementiri de Sant Joan de Palamós

Recreació del Cementiri de l'Est a principis
 del segle XX. Dibuix d'Erik Solés.

Des del segle XII el cementiri parroquial de Sant Joan sempre havia estat al mateix lloc, a la plaça que hi ha al costat de l’església de Santa Eugènia de Vila-romà. Després de set segles d’enterraments continuats en aquest espai tant reduït, el 1902, en Joan Pagès, aleshores regidor de l’ajuntament, va informar que aquest havia arribat al seu col·lapse i sobreexplotació. L’antic Ajuntament de Sant Joan de Palamós va valorar primer la possibilitat d’ampliar el cementiri de l’església però l’estretor dels carrers i la proximitat de les cases contigües ho feia inviable. Així, l’abril de 1905 es va acordar (per unanimitat) dur a terme la construcció d’un nou cementiri municipal, dit cementiri de l’Est, que reunís les condicions higièniques necessàries i una major capacitat d’acord amb les previsions de creixement demogràfic. La construcció, a principis de segle XX, d’aquest equipament mortuori va comportar un procés llarg, feixuc i ple d’entrebancs i curiositats que es desvetllen en el present article. Gabriel Martín Roig. Històries i curiositats de la construcció del cementiri de Sant Joan de Palamós. Revista del Baix Empordà, num. 36, març-juny 2012, pàgs. 78-89.  Llegir article en PDF

Un altre bocí de Castella a Palamós

Ermita de Santa Maria de la Bell-lloc (Palamós)

Mentre tothom parla de l’embolic del claustre romànic, discuteixen la seva autenticitat i ja alguns apunten com a possible orígen l'antic claustre de la catedral de Salamanca, ningú no s’ha adonat que a Palamós hi ha un altre element petri, molt més modest, que  podria tenir la mateixa procedència geogràfica castellana que el claustre nomenat, i fins hi tot, haver compartit embalatge.

Es tracta d’un bell i  lluït escut d’alabastre que des de mitjans del segle XX decora la façana de la capella de Santa Maria de Bell-lloc, colgat sobre l’antic pany de mur de l’hostatgeria. És un relleu esculpit que presenta les armes de la casa Saénz de Arquiñigo com apareix escrit a la base de l’escut (Samzes alias. Sanchez de Arquinigo), coronades amb un elm de cavaller i unes perles decoratives que remeten la seva datació entre finals del segle XVII i principis del XVIII.

Escut d'alabastre de la
 família Saénz de Arquíñigo.

Justament, en aquest període cronològic  va viure a Burgos fra José Sáenz de Arquíñigo, un reputat frare franciscà  i lector jubilat del convent de San Francisco de Burgos, que juntament amb Domingo Hernáez de la Torre, l’any 1722, va publicar La Crónica de la Provincia de Burgos de la regular observancia de san Francisco,  on es recollia la història dels cenobis franciscans a la diòcesi burgalesa.  Si atenem a la cronologia que apunten els elements estilístics de l’escut i les dates en que va viure aquest personatge no sembla descabellat pensar que hi pugui existir alguna relació. Fins hi tot, és possible pensar que l’escut formés part de la façana d’algun casal noble o del sepulcre del propi frare que podia haver existit al convent de san Francesc de Burgos, avui desaparegut (de tota manera les poques dades disponibles ho fan difícil de precisar).

Un altra fet rellevant al respecte d’aquest relleu heràldic és que Kurt Englehorn, propietari del mediàtic claustre romànic del mas del Vent, també va adquirir la finca de Santa Maria de Bell-lloc, reformant l’hostatgeria fins a convertir-la en una casa ostentosa. Cal recordar que fa unes dècades el propietari va mantenir un llarg contenciós amb l’Ajuntament i els ciutadans de Palamós per l’ús de l’ermita de Santa Maria de Bell-lloc, situada dins dels límits de la finca.

La bruixeria a Palamós: entre la llegenda i la història

Imatge estereotipada d'una bruixa treta
 de la capçalera d'un romanç del segle XIX

Sempre havia relacionat el fenomen de la bruixeria amb petites poblacions rurals, isolades i poc habitades, on el temps sembla haver-se aturat. Però alguns anys de recerca i nombroses entrevistes m’han permès de compilar històries i records que posen al descobert la relació de Palamós amb aquestes dones fetilleres. El present article és un intent d’explicar l‘adveniment de la bruixeria en aquesta vila des de dues vessants: un conformat per llegendes populars, supersticions, creences i topònims que formen part del nostre folklore i l’altra on es conjuguen persones i fets reals que apareixen documentats en llibres sacramentals, processos i correspondència parroquial, que apropen el fenomen a la història. Article: Gabriel Martín Roig. La bruixeria a Palamós: entre la llegenda i la història. Revista del Baix Empordà, núm. 35, Desembre 2011-Març 2012, pàgs. 18-30. LLegir article en PDF

El Baix Empordà, un bressol de llegendes.

Personificació de la Tramuntana
con un esser de llargs cabells bufant
 damunt de la vila de Pals

El Baix Empordà ofereix un clima i una situació privilegiada, amb cales tímides, protegides per espadats rocallosos, badies àmplies i gentils; fidels companyes d’una plana fèrtil closa per les muntanyes del Montgrí, de Begur i de les Gavarres. Aquesta planícia esdevé un corredor natural que sense gaires entrebancs creua la comarca de nord a sud, un eix de comunicació per tots el pobles i civilitzacions que ens han visitat. La nostra contrada va ser testimoni de l’arribada dels primers pobladors rupestres, de l’assentament del ibers i les seves comunitats en turons amb bona guaita, de les gestes dels navegants fenicis, grecs i romans que triaren l’Empordà per iniciar la romanització. Segles més tard,va continuar essent una terra cobejada i disputada per musulmans, carolingis, genovesos, sarraïns, turcs, francesos, anglesos i italians. Totes aquestes civilitzacions van contribuir a convertir l’Empordà en un bressol de llegendes. Article: Gabriel Martín Roig. Un bressol de llegendes. Revista del Baix Empordà, núm. 35, Desembre 2011-Març 2012, pàgs. 5-7. Llegir article en PDF 

Breu història del castell de Sant Pere de Begur

Restes del castell de Sant Pere de Begur

Les ruïnes del castell de Sant Pere coronen un cim rocallós que s’alça desafiant sobre la vila de Begur. Les seves restes estan disposades en forma de miranda. Hi ha hagut qui ha aplicat a aquest mirador el qualificatiu de “balcó de l’Empordà”, pel panorama que s’hi veu des del turó. El present document pretén ser una breu historia d’aquest esclau repassant els principals episodis que li ha tocat viure: des dels seus orígens remots, les funcions de guaita que tingué en època de pirateria, les ocupacions estrangeres fins la redempció final del feudalisme. Article: Gabriel Martín Roig. Castell de Sant Pere de Begur. Castells del Baix Empordà, lluites, història i patrimoni, Farell Editors, 2006, pàgs. 16-19.
Llegir article en PDF

La gastronomia conventual dels frares agustins de Palamós durant els segles XVIII i XIX.

Peixos i caça representats
en rajoles del segle XIX.

Per conèixer els trets principals de la cuina palamosina del segle XVIII s’ha d’acudir a la valuosa informació que ens proporcionen les fons documentals del convent dels agustins de Nostra Senyora de Gràcia. La vida en comú practicada pels frares implicava un patró alimentari uniforme i una complexa gestió de la intendència, que ha quedat anotada al llibre de despeses del convent conservat a l’arxiu de la Província Agustiniana de Castilla (Madrid). Així, els frares, sense saber-ho, van preservar la rica herència de la gastronomia empordanesa. Gràcies a les seves anotacions coneixem la seva dieta, les viandes, les begudes, els ingredients i fins i tot algunes receptes. La divulgació i interpretació d’aquestes dades pot ser molt útil per a la gent interessada en la història culinària de l’Empordanet, atès que ens permeten de reconstruir la base de la cuina palamosina de l’època i fins hi tot l’actual. Article: Gabriel Martín Roig. La gastronomia conventual del frares agustins de Palamós. Revista del Baix Empordà, núm. 34, setembre-desembre del 2011, pàgs. 49-60.  Llegir article en PDF

Llegendes mitològiques de l'Empordà

La mitologia grega sempre ha estat molt
  present en el llegendari empordanès.

La mitologia, o històries que tracten la vida d’éssers de naturalesa divina, també ha deixat un interessant llegat de llegendes en terres empordaneses. Els pobles fenici, grec i romà van ser els que van donar major rellevància a aquest tipus de relats: els embelliren amb enginyoses concepcions i els enriquiren amb històries en les que intervenen herois mítics, poderosos o déus sotmesos a circumstàncies extraordinàries. A pesar de que el cristianisme va voler cristianitzar moltes d’aquestes històries, a l’Empordà encara perduren unes quantes llegendes que aquí es recullen : El mite de l’Aurora a les muntanyes de Begur; Hèrcules i l’origen de la serralada dels Pirineus; i el viatge de la deessa Pirene per trobar la roca negra de la Fosca de Palamós, al damunt de la qual va erigir el seu palau. Article: Gabriel Martín Roig. Llegendes mitològiques. L'Empordà Fantàstic,llegendes. Farell Editors, 2004, Pàgs. 117-121. Llegir article en PDF

Una volta amb història: l'arc d'en Darder del segle XVIII.

La volta d'en Darder de mitjans 
del segle XVIII

Passejant pels carrerons del barri vell de Palamós amb una mirada atenta es descobreixen vells panys de mur o fragments de pedra que han quedat incorporats en construccions modernes, a vegades de manera evident i d’altres dissimuladament i subtil, quasi sense pretendre-ho. Les inscripcions i els gravats a llindes i finestres de pedra són part d’aquests elements. Però n’hi ha d’altres, més sencers i altius, que malgrat criden més l’atenció en desconeixem l’origen i el seu sentit. Al petit carreró de la Volta, apuntalat entre dues cases, s’hi pot veure un solitari pont de pedra. Un arc de rajola que sosté un tros de mur colgat i enlairat, sense cap utilitat aparent. Segur que hem alçat el cap un munt de vegades quan hi hem passat per sota preguntant-nos si l’arc tenia alguna relació amb algun tram antic de muralla, un vell portal o un caprici arquitectònic sense sentit. Aquest article pretén dissipar els dubtes de tots aquells que molts cops han passejat badant per aquest carrer i s’han preguntat almenys alguna vegada la significació d’aquesta curiosa construcció. Article: Gabriel Martin Roig. Una volta amb història. Revista del Baix Empordà, num. 34, any IX, setembre-desembre del 2011, pàgs. 73-76. Llegir article en PDF

Joglars, ministrils i cobles a Palamós del segle XVI a mitjan del XIX

Músic representat en una rajola 
catalana del segle XVIII.

Les primeres manifestacions musicals a Palamós van estar lligades a les comunitats religioses de preveres, capellans i frares de l’església parroquial de Santa Maria de Palamós, Santa Eugènia de Vilarromà i del convent dels agustins de Nostra Senyora de Gràcia. La celebració de les principals festes litúrgiques s’acompanyava amb música d’orgue i cant coral. A banda de personatges vinculats a l’església com ho eren els organistes, els cabiscols, les escolanies o els cantors de confraries apareixen formacions musicals estrictament laiques, integrades per músics de carrer (molts d’ells anònims, atès que aquesta ocupació no era professional). Gràcies a aquestes colles la música va trobar el seu millor escenari en les festivitats de carrer, l’espai habitual, tant de les principals celebracions religioses, com de les festes patronals i balls de tota mena. En aquest article es fa un repàs de les agrupacions de joglars, de ministrils i de cobles palamosines des del segle XVI fins a mitjan del XIX. Article: Gabriel Martín Roig. Joglars, ministrils i cobles a Palamós del segle XVI a mitjan del XIX. Revista del Baix Empordà, núm 33, any IX, juny/setembre del 2011, pàgs. 8-15. Llegir article en PDF

  

Morir a Sant Joan durant els segles XVII-XVIII

Llosa sepulcral d'una tomba a Santa Eugènia de Vilarromà.

Durant els segles XVII i XVIII la gent que vivia a Sant Joan de Palamós era d'origen molt modest: treballadors, menestrals i pagesos, amb una situació econòmica molt precària. Donat que poques vegades podien satisfer els drets de sepultura dels seus difunts amb diners contats i sonants, es va acordar "l'enterrament de pagès". Una manera de satisfer aquests drets al rector amb espècies, es a dir amb ordi i vi claret, que pagaven per igual als rectors de Santa Eugènia de Vilarromà i Sant Mateu de Vall Llobrega.  Aquest breu article resumeix aquesta situació. Article: Gabriel Martín Roig. Morir a Sant Joan als segles XVII i XVIII: l'enterrament a pagès. Programa de la festa major de Sant Joan de Palamós, agost del 2011, pàgs. 10-11. Llegir article en PDF

Crims llegendaris del Baix Empordà

Crim comès per uns soldats francesos
 en un gravat de Goya.

Publico un petit capítol on es recullen, breument, alguns crims (de dubtosa veracitat històrica) que el temps s'ha encarregat de convertir en llegenda. Son històries que el temps ha tergiversat i deformat però que encara avui en dia estan presents en la memòria local dels llocs on succeïren, en molts casos mitificats i relacionats amb espais o elements petris de Calonge, Palamós i Santa Cristina d'Aro que fan perdurar el seu record. Per tant, aquest capítol no s'ha d'entendre com un assaig històric si no més aviat com un breu recull de llegendes, a pesar de la presencia d'alguns personatges històrics reals, de provada existència. Article: Gabriel Martín Roig. Crims llegendaris, capítol del llibre L'Empordà Històric, llegendes. Farell editors, 2009, Sant Vicenç de Castellet, pàgs 110-112. Llegir article en PDF

L'Atles de Pedro de Texeira de 1634. Vistes de Palamós en la cartografia del segle XVII

Palamós durant la primera meitat del
segle XVII a l'Atles de Teixeira.

L’any 2000 es va trobar a la Hofbibliothek de Viena una joia cartogràfica del segle XVII (de la que es tenia coneixença però que es donava per perduda). Es tracta de l’Atles del Rei Planeta o  “La descripción de España y de las costas y puertos de sus reynos” realitzat pel portuguès Pedro de Texeira el 1634. Entre les 116 imatges que componen aquest volum ni ha una  que te un gran interès pels palamosins i que és l’objecte del present article. Es tracta d’una representació inèdita de Palamós realitzada entre 1630-1634. Per tant estem parlant  d’una il·lustració executada més de cinquanta anys abans de la que fins ara era considerada la més antiga, el dibuix de Pier Maria Baldi de l’any 1668. En el present article s’analitza en profunditat les circumstàncies que envolten la realització d’aquest valuós document contextualitzant-lo amb altres grans vistes de Palamós realitzades durant la segona meitat del segle XVII: els dibuixos de Pier Maria Baldi i Charles de Pène. Article: Gabriel Martín Roig. L'Atles de Texeira de 1634 i les vistes de Palamós a la cartografia del s. XVII. Revista del Baix Empordà, núm. 32, any VIII, març / juny del 2011, pàgs.46-56. LLegir article en PDF

Construcció de la capella dels Dolors a la parroquial de Blanes (1731-1740)

Petxines i voltes que sostenien la
cúpula dels Santíssim Sagrament.

Entre 1731 i 1740 la devoció que hi havia a Blanes per la Verge Santíssima dels Dolors va culminar amb la construcció de la capella del mateix nom. La dita capella, juntament amb l'adjacent capella del Santíssim Sagrament foren dues petites joies del Barroc que reuniren obres del pintor Antoni Viladomat, de l'escultor Salvador Berenguer de Mataró o el retaule de l'imaginaire Pere Alié de Canet de Mar. Aquest article aporta informació inèdita sobre el procés de fabricació d'aquestes dues capelles avui desaparegudes, la variada i entregada contribució dels blanencs per la seva erecció, la dificultat de la seva fundació, les festes que visqueren els carrers de Blanes durant la seva consagració, les lluïdes processons que celebrava cada any la confraria dels Dolors, els passos i imatges que hi participaven, i finalment, les causes que les portaren a la seva destrucció i abandó actual. Article: Gabriel Martín Roig. La construcció de la capella dels Dolors a la parroquial de Blanes (1731-1740), Revista Blanda, núm. 13, 2010, pàgs. 62-77. Llegir article en PDF

La portalada i el claustre del convent dels agustins de Palamós



Voltes del claustre de segle XVI
de l'antic convent dels Agustins

Entre 1952 i 1991 es va enderrocar el convent dels agustins que hi havia al capdamunt del Pedró. Durant tots aquests anys el consistori municipal va guardar, desmuntats en un magatzem, alguns dels elements arquitectònics més característics d'aquest edifici. Amb la urbanització del sector de les Pites s'ha reconstruït la portalada de l’església conventual de Nostra Senyora de Gràcia, dissenyada per Josep Renart a finals del segle XVIII, i l'antic claustre renaixentista del segle XVI. Aquestes pedres, que formen part d'uns nous jardins, ens evoquen el record d’aquella comunitat de frares regulars que estigué íntimament relacionada amb la història de la nostra vila. Aquest article té l'objectiu de proporcionar eines per entendre i interpretar aquest nous elements patrimonials i aportar dades inèdites sobre la seva història. Article: Gabriel Martin Roig. La portalada i el claustre del convent dels agustins de Palamós, Revista del Baix Empordà, núm 31,  desembre 2010/ març 2011, pàgs. 56-70. Llegir article PDF

Els ports de Palamós i Sant Feliu de Guíxols pintats a finals del segle XVIII



El port de Palamós pintat per Mariano
 Ramón Sánchez al segle XVIII.

L’objecte d’aquest estudi és donar a conèixer dues pintures inèdites per la historiografia local. Dos olis que pertanyen als fons de Patrimonio Nacional i que representen els ports de Palamós i de Sant Feliu de Guíxols pintats per Mariano Ramón Sánchez (1740-1822), pintor de la cort de Carles III. El seu interès radica en que son un testimoni fidel de l’activitat portuària d’aquestes dues viles empordaneses cap el 1787; reconeixibles en els seus més petits detalls, sense cap fantasia ni idealització, recreades en el llenç mitjançant una atenta observació. Article: Gabriel Martin Roig. Dues pintures inèdites dels ports de Palamós i de Sant Feliu de Guíxols, Revista del Baix Empordà, num 28,  març-juny 2010, pàgs. 112-117. Llegir article PDF

Les batalles de Palamós de 1810: uns episodis de la Guerra del Francès a l'Empordà

Combat entre les tropes franceses i
les angleses davant del convent
dels Agustins.

Aquest any 2010 es compleixen 200 anys d’uns episodis armats que han passat desapercebuts per la majoria de historiadors locals. Si bé ja s’han escrit alguns articles, força ben documentats, de la presa de Begur del 10 de setembre de 1810 per les forces britàniques, fins el dia d’avui encara no ha vist la llum cap estudi complert que expliqués i analitzés les accions de les tropes anglo-espanyoles a Palamós i a Calonge en el marc de la guerra del Francès. Un fet estrany si es te en compte que els medis i les forces emprades foren molt superiors que les que intervingueren a Begur. En qualsevol cas, que  sigui el present article el primer. Article: Gabriel Martín Roig. Les batalles de Palamós de 1810: l'assalt anglo-espanyol i la desfeta de santa Llúcia, Revista del Baix Empordà, núm 30, setembre-desembre 2010, pàgs 82-93. Llegir article PDF 

Llegendes de gegants, pervivència d'aquests essers en el llegendari empordanès

 

Antiga configuració de les pedres
 del gegant de Sa Punta.

Es pot considerar el gegant com la magnificació d'un personatge, un esser d'aparença humana que es caracteritzava per tenir una complexió corporal desmesurada, capaç d'imposar un gran respecte i temor als antics habitants empordanesos. El record d'aquests essers fantàstics encara perdura en la nostra comarca sobretot en llocs con Palamós o Sant Feliu de Guíxols. Les nostres tradicions i el llegendari popular sovint relaciona la seva existència amb dos molòlits emblemàtics: La pedra del Gegant de la Punta del Molí de Palamós i Pedralta, en els límits del terme de Sant Feliu. Amdues roques criden l'atenció per la seva singularitat i per tractar-se de pedes basculants. Article: Gabriel Martín Roig. Pervivència dels gegants en el llegendari empordanès, Revista del Baix Empordà, num 30, octubre-desembre 2010, pàgs. 5-10. Llegir article PDF

Pere de Gomar de Bellpuig, procurador del comte de Palamós, 1701-1729

Escut dels Dalmasses a la capella
de la casa dels Gomar a Vila-sana.

Amb aquest breu estudi es pretén esbossar un retrat de Pere de Gomar i Tarroja, un modest candeler de Bellpuig que entre 1701 i 1729 va ser procurador general de les propietats que el comte de Palamós, el duc de Sessa, tenia en el Principat. Un personatge modest amb aspiracions de noblesa que va viure temps convulsos; implicat en la lluita entre austracistes i borbònics per la successió del tron d'Espanya, va patir l'empresonament, el segrest dels dominis de Palamós i Calonge (al seu càrrec), saquejos, represàlies contra les seves propietats, fins que finalment fou destituït de les seves funcions de procurador per certes discrepàncies amb el passament de comtes. En aquest article ens interessem pels aspectes inèdits de la seva biografia però sobretot per la relació que aquest personatge mantenia amb els dominis empordanesos del duc de Sessa: el comtat de Palamós i la baronia de Calonge. Article: Gabriel Martín Roig. Pere de Gomar de Bellpuig, procurador general del duc de Sessa, 1701-1729. Quaderns del Pregoner d'Urgell, núm. 23, 2010, pàgs. 3-20. Llegir article PDF

Crònica dels miracles del Sant Crist de Palamós

El Sant Crist de Palamós en un goig
del segle XVIII

Fins abans de l'any 1936 la capella fonda de l'església de Santa Maria de Palamós allotjava la imatge miraculosa del Sant Crist. Es tractava d'una talla gòtica de fusta, amb un origen llegendari, que va viure uns curiosos episodis miraculosos cap els anys 1679 i 1680: de la imatge començaren a brollar gotes sanguinolentes que exaltaren la devoció dels parroquians. Aquests fets varen ser recollits per Salvi Pevingut, rector de la parròquia entre 1678-1693.  El següent article és una reconstrucció dels fets que s'ha pogut fer gràcies a les anotacions cuidadoses d'aquest rector en el seu LLibre de Notes, que per altra banda s'ha convertit en una interessant crònica per conèixer la vida cotididiana de Palamós a finals del segleXVII. Article: Gabriel Martín Roig. Crònica dels miracles del Sant Crist de Palamós, Revista del Baix Empordà, num. 29, juny-setembre 2010, pàgs. 44-49. Llegir article PDF

Les primeres empreses exportadores de suro de Palamós i Sant Feliu de Guíxols (1750-1760)

Procés de fabricació de taps de suro
en un dibuix de finals del segle XVIII.

L'article pretén una sucinta descripció de l'aparició de les primeres xarxes comercials i companyies dedicades a la comercialització del suro a mitjans del segle XVIII, més precisament entre els anys 1750-1760. S'hi descriuen algunes particularitats de les infraestructures portuàries, l'arribada del primers tapers francesos i la formació de les principals empreses exportadores de Sant Feliu de Guíxols i de Palamós, amb una breu exposició de l'entramat de relacions comercials que s'estableix en aquesta fase primigènia del desenvolupament de la industria tapera al Baix Empordà. Article: Gabriel Martín Roig. Origen de les empreses exportadores de suro de Sant Feliu i de Palamós,1750-1760. Revista del Baix Empordà, num. 28, març-juny del 2010, pàgs. 18-28. Llegir article en PDF

Els Illas, una nissaga d'escultors de Blanes del segle XVIII

Fotografia antiga del Retaule de Sant
Elm de Lloret de Mar fet per Joan Illas.

El següent article pretén aportar documentació inèdita al coneixement dels Illas, una família d'escultors originària de la vila de Blanes, a la qual fins avui no s'havia dedicat cap estudi monogràfic que donés a conèixer la seva activitat i alguns dels seus retaules que van fer a Palamós, Lloret de Mar i Blanes. La revisió dels llibres sacramentals de Blanes i de les confraries de les parroquials dels municipis esmentats ens permet fer un breu seguiment de les seves obres i aportar algunes pinzellades del seu estil. El text es complementa amb interessants fotografies, alguna d'elles inèdita, que ens permeten descobrir la seva obra retaulística i altres treballs fets amb pedra per l'ermita de Santa Cristina de Lloret de Mar. Article: Gabriel Martín Roig. Els Illas, una nissaga d'escultors blanencs del segle XVIII, Revista Blanda, núm. 12, 2009, pàgs. 50-61. Llegir article PDF

El cors a l'Empordà durant la Guerra del Francès 1808-1815

Navili corsari francès de finals
del segle XVIII.

Poc abans de la invasió francesa de 1808 la costa catalana era un espai de perill constant, les veles dels corsaris amenaçaven les rutes marítimes. La bel.ligerància quasi permanent contra Anglaterra o França va propiciar que molts vaixells de Cadaqués, Roses, Palamós i Sant Feliu de Guíxols sol.licitessin llicències de cors. Els corsaris locals neutralitzaven incursions enemigues i protegien el comerç de cabotatge. Durant l'ocupació francesa canviaren les tornes i els ports de Roses i Palamós es convertiren en caus de corsaris francesos. El present article recull aquells fets i vicissituts que succeïren davant la nostra costa, protagonitzades per corsaris tant empordanesos com foranis. Article: Gabriel Martín Roig. El Cors a l'Empordà durant la Guerra del Francès, Revisa del Baix Empordà, num 29, juny-setembre 2010, pàgs. 10-22.  Llegir article PDF

La portalada gòtica de llevant de Santa Maria de Palamós

Portalada de Llevant de Santa Maria
de Palamós, segle XVI.

Al mur de llevant de l'església parroquial de Santa Maria de Palamós es troba una magnifica portalada gòtica realitzada a principis del segle XVI per Tomàs Barça, mestre i picapedrer occità, documentat a Catalunya entre 1514 i 1547, autor de projectes tant rellevants com l'Estudi General de Barcelona (Antiga Universitat), una part del palau de la Generalitat o l'església del monestir de Sant Jeroni de la Murtra. La vàlua d’aquesta portalada ha passat sovint desapercebuda pels palamosins, per estudiosos d'arreu i a la que mai s'hi ha dedicat cap article o estudi monogràfic. Doncs bé, que sigui aquest el primer. Article: Gabriel Martín i Joan Yeguas. La portalada de llevant de l'església de Santa Maria de Palamós. Revista del Baix Empordà, núm. 27, desembre 2009-març 2010, pàgs, 20-25. Llegir article PDF

Els barons de Bellpuig i la capella del Sant Crist de Palamós (1766-70)

Cúpula de la capella del Sant Crist.

Durant la segona meitat del segle XVIII Palamós deixà enrere un llarg període de penúria i inestabilitat per viure una notable recuperació econòmica. Durant aquestes dècades de prosperitat es van impulsar nous projectes arquitectònics i artístics, que s'inscrivien dins del Barroc tardà. Un d'aquests exemples es la capella del Sant Crist a l’església parroquial de Santa Maria. El comte de Palamós, que llavors era el duc de Sessa i baró de Bellpuig, no va ser nomes un dels artífex principals de prosperitat de Palamós amb la construcció d'un nou port, si no un gran mecenes; les seves donacions permeteren l'aixecament d'aquest interessant edifici, destacat exemple del barroc ornamental a la nostra vila. Per a saber-ne més, veure l'article: Gabriel Martín Roig. Els Barons de Bellpuig i la revifalla de Palamós al segle XVIII: la capella del Sant Crist (1766-1770), Quaderns de El pregoner d'Urgell, núm 21, 2008, pàgs.3-15. Llegir article PDF