Genealogia dels comtes de Palamós, barons de Calonge i barons de Bellpuig d'Urgell
BARONIA DE PALAMÓS
BARONIA DE PALAMÓS
Joan de Vilamarí (Baró de
Palamós entre 1466-1479)
Armes de Joan III de Vilamarí, Baró de Palamós. |
Joan de Vilamarí (? - 1479), va ser un noble i
militar català del llinatge de Vilamarí,
probablement fill de Pere Vilamarí i d’Agnès, senyora de Boadella. Va
succeir el seu oncle, Bernat I de Vilamarí, en la senyoria de Palau-saverdera.
Sota el regnat d’Alfons V d'Aragó va
ser patró de galeres i nomenat procurador reial de Menorca amb el qual, el 1440, va obtenir possessions a Ciutadella i altres
llocs de l’illa. Quan el rei Alfons va morir va continuar al servei del seu
fill Ferran I de Nàpols, tot i
que després es va decantar per Joan II d'Aragó «el
Sense Fe» seguint les passes del seu oncle, Bernat I de Vilamarí, almirall i
capità general de l'Armada Reial. El 1463, en plena
guerra civil catalana, després de la mort del seu oncle, Joan II el
va nomenar successor i li va concedir la capitania de l’armada i el càrrec de
lloctinent dels comtats del Rosselló i Cerdanya quan fossin recuperats. Davant
de l'Armada Reial Joan de Vilamarí va dirigir el blocatge
d'Amposta (1465-66), però fracassà en l'ajuda que per mar volia
prestar a la guarnició reial de Girona.
Per recompensar la fidelitat i els bons serveis d’aquest cavaller, el 6 de maig
de 1466 el rei Joan II va signar un document, en el campament contra la vila d’Amposta,
on concedia al cavaller Joan de Vilamarí (que llavors ja era senyor de
Palau-saverdera i de Boadella) el títol de baró de Palamós, una batllia reial a
la que Joan II va privar dels seu privilegis per haver-se decantat per Pere de
Portugal. Per tant com a càstig, es va privar a la vila de tots aquells
privilegis que oferia la protecció de la corona, considerant que els palamosins
no eren dignes dels drets civils, llibertats, gràcies i immunitats del domini
reial. Hem de pensar que quan es concedeix la baronia el 1466, Palamós estava
encara sota domini de les tropes de la Generalitat i de Pere de Portugal. Joan
II havia afirmat que qui posseís Palamós guanyaria la guerra, tot ponderant la
vàlua estratègica del port. Finalment la vila de Palamós va capitular davant
les forces d'aquest rei el 12 de novembre de 1471. Però no va ser aquesta la
única gràcia que va tenir Joan II amb Joan de Vilamarí, el 1467 van
concedir-li altres dominis feudals: les baronies de Bosa a Sardenya i el 1468
la de Planargia. Durant la Revolta de Sardenya va anar a l'illa per tal de socórrer
el lloctinent Nicolau Carròs d'Arborea i de Mur, contra Lleonard II d'Alagó i Arborea,
a qui va capturar el 1478 conduint-lo fins a Sicília. Després a
servir a la República de Florència, i
com a capità general li fou encarregada la recuperació de Còrsega el 1479.
Va morir poc després solter i sense fills, aquell mateix any. Tot i que havia
nomenat hereu al seu cosí germà Bernat de Vilamarí, que també va ser almirall i
capità general de l’armada catalano-aragonesa sembla ser que aquest mai va
prendre ni reclamar la possessió de la baronia de Palamós.
El 1479 Palamós torna de nou a
la corona.
LLINATGE
DE REQUESENS
Armes de la família Requesens |
Els
Requesens van ser un dels més antics i qualificats llinatges de Catalunya.
S’afirma que el seu fundador i principal ascendent era parent de la casa Valois
de França, la qual va passar des del Rosselló a Catalunya per lluitar contra
els musulmans en les primeres etapes de la reconquesta de la península. Les
seves armes representen tres rocs, peces d’escacs daurades sobre un camp
d’azur, disposats en forma triangular. Anys més tard els Recasens de la casa
Barcelona van incorporar a les seves armes les del regne d’Aragó, és a dir,
les quatre barres sobre fons daurat, doblement representades en un escut
quartejat.
Galcerà de Requesens ( el primer comte
de Palamós, 1484-1505)
Escut comtal de Galcerà de Requesens amb les barres de la Corona d'Aragó. |
Galcerà de Requesens i
Joan de Soler (circa 1439 - Barcelona 8 de setembre del 1505). Va ser el primer
comte de Palamós i baró de Calonge. Fill
del governador de Catalunya Galcerà de Requesens i de Santacoloma i germà del
també governador Lluís, tot i que va tenir altes 11 germans. La seva mare va
ser Isabel de Soler (c. 1405-1486), senyora d’Andreu, Rosanes, Martorell i
Molins de Rei. Galcerà va estar primer al servei del rei Ferran I de Nàpols com
a capità de l'armada. El 1465 amb un nombrós estol de vaixells va aconseguir
bloquejar l'illa d'Ischia, on es mantenia revoltat Joan de Torrelles i
López de Gurrea (comte d’Ischia), partidari de Renat d'Anjou. El propi
Ferran I, rei de Nàpols, li va agrair personalment els seus serveis
atorgant-li el 1468 el comtat d’Avellino. El 1471, amb deu galeres, es va unir
a la flota veneciana per fustigar les illes turques, on juntament amb Piero
Mocenigo, duc de Venècia, va atacar Rodes, Cos i Samos, situades al mar Egeo.
Ja sota les ordres de la corona d’Aragó i de Ferran II (El rei catòlic) va
combatre els rebels d’Oristano a Sardenya, amb els que va signar un tractat de
pau. El 1472 va fer de
mitjancer entre el rei Ferran el Catòlic i el ja vençut Lleonard d’Alagó (jutge
d’Arborea) i ambaixador del rei de Nàpols a Barcelona. Galcerà va ostentar el
càrrec de capità general de l'armada dels reis catòlics durant la campanya de
Màlaga contra el debilitat regne natzarí de Granada.
El 1484 el propi
monarca li va concedir els títols de comte de Palamós i baró de Calonge. El
1494 va ordenar construir un nou moll a Palamós completant així el que ja hi
havia des de mitjans del segle XV. El 1495, conjuntament amb Gonzalo Fernández de Córdoba, el Gran Capitán, mana una armada de 60
naus, 20 llenys, que porten 6.000 infants i 700 genets. La seva finalitat era
desallotjar als partidaris del rei de França de les places de Nàpols i Sicília
que tenien ocupades. Ho van aconseguir, i fins hi tot van arribar uns mesos més
tard fins les portes de Roma. Un any abans de la seva defunció, Ferran II li va
concedir el seu darrer títol, els comtat d’Avellino.
Nau de Galcerà de Requesens en una pintura de 1466 |
Beatriu Enríquez (1440-1506)
Beatriu Enríquez de Arana, il.lustració de James Seix, 1878. |
Galcerà
de Requesens es va casar dues vegades, primer amb Elena Baucio i Ursino, filla
del comte d’Ugento i duc de Nardo, amb la que no va tenir descendència, i en
segones núpcies amb la noble castellana Beatriz Enríquez de Velasco, filla d’Alfonso
Enríquez de Guzmán, comte de l’Alba de Liste. Amb aquesta va tenir dos filles
Isabel de Requesens que va succeir el seu pare en tots els seus títols i Maria
de Requesens que es va casar amb Antoni Folch de Cardona, vescomte de Cardona.
Cal
puntualitzar que la historiografia oficial, quan es refereix a Beatriu Enríquez, afegeix
“de Velasco” a la comtessa palamosina, ara bé, segons molts historiadors
actuals, aquesta dada no pot ser correcta perquè Beatriz Enríquez de Velasco
consta que el 1473 va contraure matrimoni amb Diego Fernandez de Córdoba (comte
de Cabra) i que va morir en 1486.
Sostenen que la que va ser esposa de Galcerà
de Requesens, no va ser cap altra que Beatriu Enríquez de Arana, una
noble dama cordovesa emparentada amb els Portocarrero de Moguer, potser filla
natural de la reina Joana Enríquez (esposa de Joan II) i abans d'esdevenir
comtessa amant de Cristòfol Colom amb qui tingué, fins hi tot, un fill.
Encara hi ha moltes incògnites per resoldre entorn de la veritable identitat de
la primera comtessa de Palamós. La comtessa es troba enterrada en un sepulcre d'alabastre que hi ha davant l'altar major de l'església del monestir de Santa Clara a la localitat de Moguer.
Escut dels Enríquez |
Sepulcre de Beatri d'Enríquez al monestir de Santa Clara de Moguer |
Lluís de Requesens (comte de Palamós, 1505-1509)
Tomba de Lluís de Requesens a la Seu de Lleida |
Lluís de Requesens i
Joan de Soler (1435 - 1509) va ser fill del governador Galcerà de
Requesens i de Santacoloma, de qui va heretar la baronia de Molins de
Rei. Va ser fidel partidari de Joan II durant la guerra civil i declarat
“enemic de la terra” per la Generalitat de Catalunya el 1462. El 1465 va
contraure matrimoni amb Elfa de Cardona Anglesola i de Centelles amb qui va
tenir un fill, Galcerà Lluís de Requesens. El 1468 va exercir de conseller del
príncep de Girona, Ferran II, anys en que progressà ràpidament arribant el 1472
a ostentar el càrrec de capità de Castellví de Rosanes. Aquell mateix any va
entrar a Barcelona després de la capitulació de la ciutat i el rei el va nomenar
governador general de Catalunya, càrrec que va exercir en moments difícils com
la segona guerra remença. El 1474 es va rebre el títol de baró de Castellvell,
a pesar de l’oposició dels seus habitants. Quan era a Bercelona va vire a
l'antic palau menor de Barcelona, on el 1479 es posà la capella ardent de Joan
II. El 3 d’abril de 1501 es va casa en segones núpcies amb Hipòlita Roís
de Liori i de Montcada, amb qui va tenir dos fills: Gaspar que va morir quan
era infant i Estefania de Requesens.
El 1505, després de que el seu
germà Galcerà va morir sense descendència masculina, Lluís va heretar el comtat
de Palamós. El desig de Galcerà de perpetuar en el seu títol el cognom
Requesens va ser la causa de que els succeís Lluís per davant de les seves
pròpies filles. Això va originar un plet entre la vídua i les filles de Galcerà
i el seu germà Lluís que va guanyar aquest darrer. Des de llavors Lluís de
Requesens va estar en la pacífica possessió del comtat de Palamós fins el dia
de la seva mort el dia 16 de novembre de 1509. Hi ha historiadors que
identifiquen la figura de Lluís de Requesens, sense gaire seguretat, amb el poeta
mossèn Lluís de Requesens del qual es conserven cinc discretes cobles
esparses de tema amorós.
Fragment de la tomba de Lluís de Requesens a Lleida |
Hipólita
Roís de Liori, comtessa de Palamós en condició de tutora (1509)
Armes de Rois de Liori |
Hipòlita Roís de Liori
i de Montcada (1479-1546) va néixer a València. Les primeres notícies que tenim
d'ella és en el testament del seu pare, Joan Roís de Liori, l'any 1489. El 3
d’abril de 1501 va contraure matrimoni amb el governador general de Catalunya,
Lluís de Requesens i Joan de Soler, el 3 d'abril de 1501. Quan es va casar es trasllada
al Principat i inicia el seu conegut epistolari que durarà fins la seva mort i
del que s’han conservat 870 cartes, de les quals 89 són escrites per ella a
familiars, amics i administradors. Hipòlita
era una dona ambiciosa i li calia assegurar-se bones influències, i les va fer servir abastament perquè a través de la correspondència comprovem que no
deixa de demanar, per mitjà de la seva filla, o al seu gendre directament, un seguit de
privilegis i de favors reials per als seus negocis, per a la seva
família i amics. En un conjunt de 15 cartes destinades al seu cosí Honorat
Joan, en alguna d’elles signa com “la trista comtessa de Palamós”. Amb Lluís de Requesens
va tenir dos fills: Gaspar que va morir quan era infant i Estefania de
Requesens, coneguda pel seu casament amb Juan de Zúñiga, preceptor del infant
Felip, futur Felip II.
L’any 1509 Hipòlita es va quedar vídua esdevenint
usufructuària d’un important patrimoni: les baronies de castell de Castellví de
Rosanes i de Martorell, amb el seu palau, conegut per torre dels Crossos o
torre de Santa Llúcia; les parròquies de Sant Esteve Sesrovires, Abrera, Sant
Andreu de la Barca, Sant Vicenç de Castellbisbal i Sant Pere d´Abrera; també
del palau, la baronia i la vila de Molins de Rei, Santa Creu d´Olorda i Sant
Bartomeu; i del Palau reial Menor de Barcelona. També va ostentar,
temporalment, el títol de comtessa de Palamós, que li pertanyia per dret a
Isabel de Requesens i Enríquez. Ho va fer en condició de tutora de la seva
filla Estefania de Requesens per no tenir encara l’edat necessària. Ja no es tornarà a casar i dedicarà tots els seus
esforços a mantenir i engrandir el patrimoni familiar amb tota mena de negocis
i plets. L’any 1546 va morir los Alcazares de Madrid i on va ser enterrada a
l’església de la Concepció.
Epístola manuscrita d'Hipòlita Rois de Liori |
Estefania de Requesens (heretà
el comtat de Palamós el 1509-1513)
Signatura autògrafa d'Estefania de Requesens |
Galcerà Lluís de Requesens era el fill primogènit
de Lluís de Requesens per tant ell li pertocava heretar el comtat de Palamós.
Però les esperances del seu pare van quedar truncades, ja que Galcerà va morir
prematurament cap el 1507. Amb la mort de Lluís de Requesens el comtat de
Palamós va passar doncs a mans d’una nena joveneta, Estefania de Requesens (? -
Barcelona 1549), baronessa de Castellvell i de Molins de Rei, filla del segon
matrimoni de Lluís amb Hipòlita Rois de Liori. Mentre no fos major d’edat
Estefania va quedar sota la tutela de la seva mare, que va ser reconeguda com a
comtessa de Palamós fins el dia de la seva mort. Estefania. Quan era jove, va
formar part del cercle de seguidores d'Ignasi de Loyola durant l'estada que va
fer aquest sant a Barcelona els anys 1524-1526. Amb la seva mare
pledejà pel comtat de Palamós contra la seva cosina germana Isabel de Requesens
i Enríquez i tot i que va guanyar Estefania més tard li en féu cessió. Va
renunciar al comtat de Palamós al no acceptar la condició testamentària
imposada pel seu pare que l’obligava a casar-se amb algun dels seus cosins de
Sicília i Xipre, per tal de perpetuar el cognom Requesens i refermar el
patrimoni del llinatge.
A pesar de l’oposició de la seva mare, el 1526
Estefania es va casar amb Juan de Zúñiga i Avellaneda, camarlenc del rei i
futur preceptor del príncep Felip, amb qui va tenir diversos fills, entre ells
Lluís de Requesens i Zúñiga, cap militar i vencedor de la batalla de Lepant.
Degut al càrrec que ostentava el seu marit, el 1534 va anar a viure a la
cort iniciant un procés de castellanització de la família. Tot i residir a
Madrid, Estefania no va abandonar mai la seva llengua que va procurar
transmetre als seus fills i que va emprar en la correspondència amb la seva
mare. El 1542 va assumir l’herència del seu germà Galcerà de Requesens i de
Cardona. Quan Estefania va enviudar el 1546 va tornar a Barcelona on va
romandre fins la seva mort que esdevindria tres anys després. Estefania ha
passat a la història per l’epistolari mantingut amb la seva mare des de la cort
entre 1533 i 1540. Es tracta de 102 cartes, escrites en català, que recullen un
testimoni únic de la vida de la cort de l’emperador Carles I.
Retrat de Juan de Zuñiga Avellaneda fet per A.Berruguete. |
Isabel de Requesens (comtessa de Palamós, 1513-1534)
Isabel de Requesens retratada per Raffaello Sanzio i Giulio Romano (Museu del Louvre, París) |
Isabel de Requesens i
Enríquez (1490?-1534 o 1539). Comtessa de
Palamós, de Trivento
i Avellino i senyora de la Baronia de Calonge, virreina consort de Nàpols.
Filla i hereva del comte de Palamós Galceran de Requesens i de la castellana
Beatriz Enríquez. Va quedar òrfena l'any 1506 amb un grapat de títols i una
gran fortuna. El 16 de gener de 1506, se li va concedir la llicència reial per
contraure matrimoni, amb dispensa de consanguinitat, amb el seu cosí Ramon
Folch de Cardona, senyor de la baronia de Bellpuig, un noble que tenia 30 anys
més que ella. Alguns historiadors afirmen que Ramón de Cardona era fill
natural del rei Ferran el Catòlic. Varen tenir dos fills: Ferran de
Cardona-Anglesola i de Requesens, segon duc de Somma i Catalina Folch de Cardona. A la mort de Lluís de
Requesens es creà un enfrontament per la titularitat del comtat de Palamós
entre Estefania (filla de Lluís) i Isabel (filla de Galceran).
El plet el va
guanyar Estefania. El 1510 va cedir el comtat a la seva cosina Isabel. De fet,
per a ser més precisos, el 3 d’agost de 1513, es dictà la sentència en virtut
de la qual es va donar a Isabel de Requesens i a les seves germanes Joana i
Maria el comtat de Palamós, “pro-indiviso” a totes d les germanes. Tot i això
el títol de comtessa de Palamós va recaure únicament en Isabel. El pintor Raffaello Sanzio i
el seu deixeble Giulio Romano van fer un retrat
d'ella encarregat l'any 1518 pel cardenal Bibbiena. El papa Lleó X el
va obsequiar a la cort francesa i complaure així el seu rei Francesc I, home faldiller i rival del marit
d'Elisabet, Ramon Folch de Cardona. Actualment aquesta pintura es pot veure al
Museu del Louvre de París.
Retrat d'Isabel de Requesens en una clau de volta del convent de Bellpuig d'Urgell |
LLINATGE DELS FOLCH DE CARDONA-ANGLESOLA- FERNANDEZ DE CORDOBA.
Escut dels Cardona-Anglesola en una mènsula de l'església de Santa Maria de Palamós. |
Els Cardona és un del llinatges més antics
i importants de Catalunya. Cal cercar-ne l'origen en els vescomtes d'Osona,
posseïdors del castell de Cardona, els quals vers el 1062 prengueren la
denominació de vescomtes de
Cardona. El nom de Cardona,
però, no fou usat d'una manera sistemàtica i continuada com a cognom fins a
mitjan segle XII, que s'introduí al vescomtat la nissaga dels Claramunt. Malgrat
això, hom acostuma a donar el cognom de Cardona als membres d'aquest llinatge que
prengueren el títol de vescomtes
de Cardona. El seu nom més característic fou el de Folch pel fet d'haver
estat emprat com a segon nom gairebé per tots els seus membres. La línia dels barons de Bellpuig, després ducs de Somma i Sessa i comtes de
Palamós, els membres de la qual es cognomenaren de Cardona i d'Anglesola i, a vegades, d'Anglesola i de Cardona,
s'inicià amb un fill del comte Hug II de Cardona (conegut també per Hug I
d'Anglesola) anomenat Hug de
Cardona-Anglesola i de Luna), mort vers el 1410, que heretà del seu pare les
baronies de Bellpuig (o d'Anglesola), Linyola i Utxafava i les senyories de
Maldà, Maldanell i Golmés, al pla d'Urgell. Fou conseller i camarlenc del rei
Martí I (1397) i, el 1398, un dels capitans de l'expedició naval contra
Tedelís. El seu fill i successor, Ramon
de Cardona-Anglesola i de Pinós (Ramon
II d'Anglesola), mort el 1460, fou un actiu polític que participà
assíduament en les corts del 1430 al 1448. La seva filla, Elionor de Cardona-Anglesola i de
Centelles, es casà amb el marquès d'Oristany a Sardenya. Els barons de Bellpuig
adquiriren, per raó de matrimoni (1506), l'herència dels Requesens, comtes de
Palamós, Trivento i Avellino i barons de Calonge, pel qual fet passaren a
dir-se de Cardona d'Anglesola
i de Requesens. Més tard, pel casament amb la néta i hereva de Gonzalo
Fernández de Córdoba, el Gran
Capità, recaigueren també en aquesta línia els ducats de Sessa i de Baena,
el comtat de Cabra i el vescomtat d'Iznájar, que convertí els Cardona en grans
terratinents a Andalusia. Adquiriren així l'obligació d'usar el cognom Fernández de Córdoba, cosa que
feren, algunes vegades col·locat davant i d'altres darrere del de Cardona, segons les
circumstàncies de lloc, sense oblidar tampoc els altres cognoms d'Anglesola i de Requesens que havien de portar per raons
d'herència. Va pertànyer a aquesta línia Fèlix
de Cardona-Fernández de Córdoba (mort
el 1709), duc de Sessa i de Somma, que fou ambaixador a Roma, capità general de
la mar i de les costes d'Andalusia i president del consell d'Índies (1702). La
línia s'extingí el 1768 amb la seva néta, i l'herència passà als Ossorio de
Moscoso, marquesos d'Astorga i comtes d'Altamira.
Ramon Folch de Cardona (comte de Palamós, 1513-1522)
Sepulcre de Ramon Folch de Cardona a l'església de Sant Nicolau de Bellpuig |
Ramon Folch de Cardona, Anglesola i
Requesens (Bellpuig d'Urgell 1467 - Nàpols 1522) comte d'Oliveto, baró de Bellpuig,
Virrei de Sicília (1507-1509) i de Nàpols (1509-1522) i capità general de la
Santa Lliga (1511-1513). Fill d'Antoni de Cardona-Anglesola i de Centelles i de
Castellana de Requesens, heretà la baronia de Bellpuig. Pel seu matrimoni amb
Isabel de Requesens, fou comte consort de Palamós, de Trivento i d'Avellino i
baró de Calonge. Va ser un dels personatges més influents de l'època —hom deia
que Ferran II pensava fer-lo rei de Nàpols i fins i tot que era fill natural
d'ell—, tingué tota la complexitat d'home de govern i una vida fastuosa.
Lluità, a les ordres del Gran Capità, a la segona campanya per a la conquesta
de Nàpols i a la presa de Mers-el-Kébir (1505), com a almirall. El 1507 Ferran
II de Catalunya-Aragó, arribat a Nàpols amb la seva nova muller, Germana de
Foix, el nomenà virrei de Sicília. El 1509 succeí Joan d'Aragó com a virrei de
Nàpols.
Poc temps després aconseguí del rei que abandonés el projecte
d'introduir a Nàpols la Inquisició. Nomenat capità general de la Santa Lliga
(1511), al capdavant de les tropes pontifícies assetjà Bolonya, revoltada
contra el papa, però Gastó de Foix, duc de Nemours (germà de Germana de Foix i
cap de l'exèrcit francès), l'obligà primerament a retirar-se i el derrotà
després a Ravenna (1512), en una de les batalles més sagnants d'Itàlia. La
marxa de la guerra esdevingué, tanmateix, des d'aleshores favorable als aliats:
Ramon operà amb èxit a Llombardia (entrà solemnement a Milà al costat del duc),
a Toscana contra la república florentina (Prato fou ocupada i saquejada (1512),
i a Florència foren reinstaurats els Mèdici), i arribà a bombardejar Venècia
(1513). A la mort del papa Juli II (1513) prosseguí com a cap de l'exèrcit del
nord d'Itàlia fins a l'arribada de la poderosa expedició de Francesc I de
França el 1515, en què tornà a Nàpols. Durant la seva absència, tingué com a
lloctinents seus a Nàpols el cardenal Francesc Remolins (1511-13) i el virrei
de Sicília Hug de Montcada. El 1516, a la mort de
Ferran II de Catalunya-Aragó, hagué d’afrontar una rebel·lió a Palerm que havia
expulsat el dit virrei. Fou confirmat en el càrrec de virrei de Nàpols per
Carles V, i fou recompensat amb el ducat de Somma (1502), el comtat d'Oliveto
(1515) —confiscat a Pedro Navarro— i la dignitat honorària i hereditària de
gran almirall de Nàpols (1519).
L'anònim autor, contemporani seu, de la
novel·la sentimental Qüestión
de amor, bastida sobre la vida a la seva cort, el presenta només en el
caire ostentós, anant a la guerra a Ravenna amb gran luxe d'abillaments i
comitiva. Torres Naharro, al Psalmo
en la gloriosa victoria que los españoles ovieron contra venecianos, el
presenta vencedor a la batalla de Motta el 1513. Romeu Llull, en la seva estada
a Itàlia, li dedicà un afalac en una poesia inclosa al Jardinet d'orats. Encara avui
li és aplicada la dita —en castellà— Más
listo que Cardona. Mort a Nàpols, fou traslladat a Bellpuig on va ser
enterrat al sepulcre de marbre construït per l'escultor italià Giovanni Merlano
da Nola, obra mestra renaixentista.
Retrat de Ramon Folch de Cardona en un relleu de la seva tomba. |
Possible retrat de Ramon Folc de Cardona (Col.lecció particular) |
Ferran Folch de Cardona (comte de Palamós entre 1534-1571)
Llosa sepulcral de Ferran Folch de Cardona al Monestir de Sant Cugat del Vallès. |
Ferran
Folch de Cardona, Anglesola i de Requesens (1522 - 1571). Duc de Somma i gran
almirall de Nàpols. Fill del virrei de Nàpols, Ramon de Cardona-Anglesola i de
Requesens, i d’Elisabet de Requesens, va néixer el 1521. Afeccionat a la
literatura i a la filosofia com el seu pare, Ramon Folch de Cardona, es va
caracteritzar per un apropament als antics i als nous escriptors. Es va
convertir en un gran mecenes de la literatura, sense límit de nacionalitats ni
llengües. Va contribuir notablement a introduir en el context hispànic el gust
per la literatura italiana, representada per Joan Boscà i Garcilaso de la Vega,
ambdós al seu servei a Nàpols durant una temporada. Admirador d'Ausiàs Marc,
intervingué en la compilació dels manuscrits de les obres d'aquest poeta,
copiats el 1541 i el 1542, i en costejà les edicions barcelonines. A ell dedicà
l'editor Claudi Bornat la seva edició del 1560 de les Obres del valerós
cavaller i elegantíssim poeta Ausiàs March.
Joan Boscà dedicà a la seva muller,
la duquessa de Palamós, que havia restat fidel a la seva formació italiana, els
seus Sonetos y canciones a la manera
de los italianos, així com també a ella el monjo de Montserrat Pedro de
Chaves també li va dedicar el seu Libro
de la vida y conversión de Santa Magdalena (1549). Ferran va
ser conseller del Consell col·lateral del regne de Nàpols i el 1548 va ser
declarat membre del cavallers de l’orde d’Alcántara. Ferran va morir 13 de
setembre de 1571 i va ser enterrat al Monestir de Sant Cugat del Vallès, on
encara se'n conserva la primera làpida sepulcral amb la inscripció següent:
A la memòria de l'Il·lustríssim Ferran Folc de Cardona-Anglesola, almirall
de Nàpols, duc de Somma, comte d'Oliveto i de Palamós.
Escut heràldic de Ferran Folch de Cardona Anglesola |
Beatriu Fernández de Córdova.
Tomba de Beatriu Fernández de Córdoba a l'església de Sant Nicolau de Bellpuig |
Lluís Folch de Cardona (comte de Palamós, 1571-1574)
Luis
Folch de Cardona y Fernández de Córdoba (1549-1574), gran almirall de Nàpols, va
ser qui va succeir el 1571 al seu pere Ferran de Cardona degut a que era el
primogènit. Però el nou compte de Palamós no va durar gaire, al cap de només tres anys, l'any 1574 va morir solter, sense descendència i intestat (sense fer testament ni escollir successor). Tots els dominis van passar automàticament al seu
germà Antoni Folch de Cardona.
Antonio Fernández de Córdoba (comte de Palamós entre 1574-1606)
Retrat d'Antonio Fernandez de Córdoba. Universidad de Córdoba |
Antonio
Fernández de Córdoba Folch de Cardona i Requesens (ca.1551-1606) era fill
de Ferran Folch de Cardona. Va heretar el títol de comte de Palamós el 1574
després de la mort del seu germà Lluís. Va ser cavaller comandant de l’ordre
militar de Calatrava. Va ser ambaixador espanyol a Roma entre 1590 i 1604 servint
els monarques Felip II d’Espanya i Felip III. Durant la seva estada a la
capital italiana va intimar amb el conegut pintor Peter Paul Rubens. Va ser
també cap de protocol de la reina consort Margarita d’Austria. Es va casar el
19 de juny de 1578 a la localitat de Torà (Catalunya) amb Juana Fernández de Córdoba
Cardona i Aragón (1557-1634), filla de Diego Fernández de Córdoba, marquès de
Comares. Antonio Fernández de Córdoba va morir el 1606 a Valladolid a l’edat de
55 anys. Antonio Fernández de Córdoba va ser el primer comte de Palamós que va ostentar el ducat de Sessa, a partir de llavors ell i tots els seus descendents serien coneguts com a Duc de Sessa.
Lluís Fernández de Córdoba (comte de Palamós entre 1606-1609)
Bust de Lluís Fernández de Córdoba a Lucena |
Luís
Fernández de Córdoba Cardona i Aragón (Baena 1582-Madrid 1642). Es va formar a Roma i va establir la seva
residència a Madrid per estar aprop de la cort. Abans d'heretar tots els
títols del seu pare, ja era conegut com a comte de Cabra. El 24 de març de 1599
va contraure matrimoni amb Mariana de Rojas, marquesa de Poza. Obtingué la
restitució dels títols honorífics de Gran Almirall i Capità General del mar del
regne de Nàpols. Va ser comanador de les rendes de l’orde de Sant Jaume a les
localitats d’Albanchez de Úbeda i Bedmar (Jaén). Al
morir Antonio Fernández de Córdoba el 1606 el seu fill Lluís va heretar el
comtat de Palamós, però per deutes de censals es va veure obligat a vendre’l a
la seva mare juntament amb altres dominis que foren del seu pare. Va ser un
amant de la literatura i en vida va ser protector i mecenes de Lope de Vega,
amb qui va tenir una correspondència constant. Aquest autor li va dedicar
l'edició de la Parte cuarta de
Comedias (1614). Va ser tanta
l’amistat del comte de Palamós que quan Lope de Vega va morir va ser marmessor testamentari
i va sufragar les despeses de l'enterrament i dels funerals.
Joana Fernández de Córdoba (comtessa de Palamós entre 1609-1626)
Juana Fernández de Córdoba ja havia estat
comtessa consort entre els anys 1574-1606, arrel del seu matrimoni amb
Antonio Fernández de Córdoba, fins que la titularitat del comtat va passar en
mans del seu fill Lluís. Lluís Fernández de Córdoba va ser comte escassament
tres anys fins que els deutes li obligaren a vendre el domini a la seva mare.
Així Joana Fernández de Córdoba el 1609 va prendre possessió del comtat fins el 1626 en que tornarà a mans del seu fill. Va ser
una comtessa molt estimada pels seu vasals quan va morir l’any 1631 els palamosins
li dedicaren tres dies de dol.
Lluís Fernández de Córdoba (comte de Palamós entre 1626-1640)
Escut de Luís Fernández de Córdoba en un document de l'època |
DOMINACIÓ FRANCESA
Lluis XIII de França (Palamós sota el domini francès, 1640-1655)
Armes de Lluís XIII de Borbó |
Durant
la Guerra dels Segadors, el 1640 els catalans es van aliar amb els francesos
reconeixent com a rei propi a Lluís XIII de França, fet que els enfrontà amb
les tropes castellanes. Alguns nobles catalans no acceptaren l’autoritat del
monarca gal posant-se al costat de Felip IV d’Espanya. Entre aquests hi havia el
comte de Palamós Lluís Fernàndez de Córdoba i el seu hereu, Antoni. La
sentencia del judici a que foren sotmesos el 6 de setembre de 1643, els va
condemnar a ser desposseïts dels seus títols. El 21 d’octubre del mateix any,
Pau Castelló, procurador fiscal de la cort reial, va prendre possessió del
comtat de Palamós en nom del monarca francès, atès que des del 1640 la vila ja
estava ocupada per tropes franceses comandades per Nicolas-François Blondel
(1618-1686) qui va exercir un temps de governador de la plaça.
Blondel va ser
un prestigiós militar, enginyer i arquitecte francès que va participar
activament en la Guerra dels Trenta Anys. Dominava perfectament l’italià, el
portuguès, l’alemany i l’espanyol. El 1640 el cardenal Richelieu li va confiar
importants missions a la península. Després de l’atac del moll de Tarragona,
Richelieu el va nomenar governador de Palamós. Es desconeix el temps que va
romandre en aquesta vila però sabem que el 1647 ja comandava una altra
expedició naval a Nàpols. El 1652 va ser nomenat mariscal de camp i va posar fi
a la seva carrera per dedicar-se plenament a l’arquitectura.
Durant aquests anys el comtat perd la seva unitat, així entre el 1648 i el 1654, la jurisdicció de les parròquies de Vila-romà, Vall Llobrega i la baronia de Calonge van ser cedides al cavaller Francesc Calvó i de Gualbes (1625-1690) que va ser nomenat baró. Calvó va ser un capità barceloní, conegut amb el sobrenom de “el valent”, que es va distingir per servir a l’exèrcit francès. Després de la batalla de Montjuich el 1641, Calvó, com molts aristòcrates catalans, es va decantar per l’exèrcit francès. Així va ser com Francesc Calvó, a pesar de la seva joventut, va oferir els seus serveis al nou governador francès de Catalunya, Josep de Margarit, marquès d’Aguilar.
El 7 de maig de
1644 es va casar amb Maria de Margarit, filla de Felip de Margarit, senyor de
Castelló d’Empúries. Gràcies a les seves
accions militars va ser distingit amb el rang de Coronel el 1654. Calvó
va participar en totes les campanyes militars del regnat de Lluís XIV tant a
Catalunya com a Holanda. Els anys que va ser baró de Calonge, Francesc Calvó va
atropellar els ciutadans de Palamós amb tota impunitat com a revenja que el Batlle
de Palamós no havia volgut restituir les penyores fetes a alguns particulars de
Vila-romà (Sant Joan de Palamós).
Retrat de Nicolas-François Blonddel |
Durant aquests anys el comtat perd la seva unitat, així entre el 1648 i el 1654, la jurisdicció de les parròquies de Vila-romà, Vall Llobrega i la baronia de Calonge van ser cedides al cavaller Francesc Calvó i de Gualbes (1625-1690) que va ser nomenat baró. Calvó va ser un capità barceloní, conegut amb el sobrenom de “el valent”, que es va distingir per servir a l’exèrcit francès. Després de la batalla de Montjuich el 1641, Calvó, com molts aristòcrates catalans, es va decantar per l’exèrcit francès. Així va ser com Francesc Calvó, a pesar de la seva joventut, va oferir els seus serveis al nou governador francès de Catalunya, Josep de Margarit, marquès d’Aguilar.
Armes de Francesc Calvó i de Gualbes baró de Calonge, Vila-romà i Vall-llobrega. |
Antonio Fernández de Córdoba (comte de Palamós entre, 1655-1659)
Convent de les dominiques Madre de Diós de Baena on va ser enterrat Antonio Fernández de Córdoba. |
El
1655, després de la retirada de les tropes franceses i ja mort l’anterior comte
Luís Fernández de Córdoba, va prendre possessió del comtat el seu fill Antonio
Fernández de Córdoba Folch de Cardona Requesens i Aragón (1600-1659). El 1619
es va casar amb Teresa Pimentel i Ponce de León (1596-1682). Aquest matrimoni
li va proporcionar el marquesat de Poza. Amb Teresa de Pimentel va tenir 6
fills: Luís, Francisco, Mariana, Diego, Gonzalo i Maria Manuela.
Quan el comte va morir el 1659 va ser enterrat en el convent de la Madre de
Dios de les Dominiques de Baena.
Francisco Fernandez de Córdoba (comte de Palamós entre 1659-1688)
Francisco Fernández de Córdoba va ser comendador d'Almagro en l'ordre de Calatrava. |
Francisco Fernández
de Córdoba Folch de Cardona Pimentel i Aragón (Madrid, 17 d'octubre de 1626-12
de setembre de 1688) duc de Somma, de Sessa i de Baena, comte de Palamós, baró
de Bellpuig i gran almirall de Nàpols. El 1641 es va casar amb Isabel Luisa
Fernández de Córdoba i Figueroa (1619-1654), marquesa de Priego, a l’església
de Santiago de Montilla. Va tenir quatre fills, entre ells Félix Maria, que
esdevindrà el seu successor. El 1659, al morir Antonio Fernández de Córdoba, va
heretar tots els seus títols i els de la seva mare Teresa de Pimentel. El
1660 es va casar en segones núpcies amb
Mencía Dávalos, el 1676 en terceres núpcies amb Maria Ana Pimentel y Córdoba,
marquesa de Távara i comtessa de Villada (amb qui va tenir quatre fills més) i
finalment el 1683 va celebrar un quart matrimoni amb Maria Andrea de Guzmán
Dávila (que li va donar dos fills més). Durant la seva vida va ostentar càrrecs
importants: va ser comendador d'Almagro en l'orde de Calatrava, virrei de
Catalunya entre els anys 1669-1673, gentilhome de cambra de Felip IV, president
del Consejo de Órdenes i Caballerizo Mayor del rei Carles II. Al igual que el
seu predecessor, quan va morir el 1688 va ser enterrat en el convent de
dominiques de Madre de Diós de Baena.
Armes dels Fernández de Córdoba al castell de Calonge. Segle XVII. |
Félix María Fernández
de Córdoba Folch de Cardona Requesens y Aragón (Cabra 1655-Madrid 1709). Va
ser ambaixador a Roma, capità general de la mar, de les costes d'Andalusia i nomenat
president del consell d'Índies el 1702. El 1678 es va casar en primeres núpcies
amb Francisca Fernández de Córdoba, marquesa de Guadalcázar. El 1685 es va
casar en segones núpcies, al Palau Reial de Madrid, amb María Margarita Aragón
Fernández de Córdoba y Benavides (1664-1702). D’aquesta segona unió va néixer
un únic fill Francisco Javier. Va ser comte de Palamós fins el 1694 quan la
plaça va ser ocupada per les tropes franceses. La vila va quedar sota la
jurisdicció del rei de França fins el 1698, any en que Félix Fernández de
Córdoba va tornar a recuperar la senyoria de Palamós. Però no seria per gaire
temps doncs el 1705 el comtat va ser segrestat pels partidaris austriacistes i va
quedar sota el domini directe de l’arxiduc Carles d’Àustria, el proclamat rei
Carles III.
DOMININACIO FRANCESA i AUTRACISTA (1694-1714)
Retrat de l'arxiduc Carles d'Austria, proclamat Carles III d'Aragó. |
Durant la Guerra dels Nou Anys (1689-1698) Palamós va
haver de suportar dos setges: el de les tropes franceses el 1694 i el de les
tropes espanyoles i holandeses el 1695. Després de la presa de 1694 va quedar
sota domini i jurisdicció francesa fins l’any 1698, aquestes forces d’ocupació.
El 1695, el governador de la plaça de Palamós va ser Isaac Laisné, senyor de Nanclas, lloctinent general de les armes del rei de França, que va disposar lliurement dels dominis del comte de Palamós, arrendant,
venent i rebent els i els foriscapis de les propietats comtals, actuant com si
fos el senyor de la vila. Després d’un breu període en que el comte de Palamós
en que Félix Fernández de Córdoba va tornar a recuperar la jurisdicció de la
vila (1698-1704) l’esclat de la Guerra de Successió va tornar a fer canviar la
titularitat del comtat. L’arxiduc
Carles d’Àustria, ja anomenat Carles III i les autoritats catalanes ordenaren
el segrest dels drets senyorials de la noblesa absentista catalana, en la seva
majoria partidaris del bàndol borbó, d’aquesta manera les baronies i comptats
del duc de Sessa passaren a dependre directament de la nova reial. El dia 25 de
setembre de 1705 va arribar a Palamós l’embarcació de Felip Marcó, que
aleshores era batlle de Calella . Escortat per varis homes armats es va dirigir
a la plaça de la vila, on va proclamar, a viva veu, el segrest del comtat de
Palamós a instancia de sa majestat Carles III de Catalunya. Per tant entre
1704-1713, Palamós va quedar sota la jurisdicció directa del monarca.
Segell de Pere de Gomar, procurador general de Francisco Fernández de Córdoba. |
Francisco Javier
Fernández de Córdoba Folch de Cardona Requesens y de Aragón (Cabra 1687-Real
Sitio de San Ildefonso 1750). El 12 de febrer de 1705 es va casar amb Teresa
Manuela Fernández de Córdova y Guzmán (?-1751). Va tenir tres fills Francisco
Javier, Félix Maria i Buenaventura. El 1709 va heretar els títols del seu pare
però el conflicte bèl·lic li van impedir gaudir de les rendes d’aquest títol. El
1715, amb la fi de la Guerra de Successió i el Principat sota el control de les
tropes borbòniques, Francisco Javier Fernández de Córdoba, va tornar a
recuperar el domini, els drets i les rendes del comtat de Palamós i de la
baronia de Calonge després dels anys de segrest de l’administració austriacista.
La seva primera mesura va consistir a enviar Pere de Gomar, el seu procurador
general, a la vila per iniciar un seguit d’actuacions que permetessin una ràpida
recuperació de l’activitat econòmica. El 8 de setembre de 1715 el procurador,
en nom del duc de Sessa, va prendre possessió del comtat respectant els
privilegis i condicions que havien estat establerts abans de l’esclat del conflicte.
Amb la reactivació del port com a
objectiu principal, Pere de Gomar va concedir entre 1714 i 1718 nombroses
llicències l’establiment de magatzems i botigues al raval de mar, arran de
platja i va permetre la recuperació i rehabilitació de molts habitatges destruïts
i enderrocats pels bombardejos de finals del segle XVII. El 1726 el comte de Palamós
va impulsar la reconstrucció i ampliació d’un nou moll comercial.
Ventura Fernández de Córdoba (comtessa de Palamós entre 1750-1768)
Armes de Ventura Fernàndez de Córdoba presidint la capella Fonda de Santa Maria de Palamós. |
Buenaventura
Francisca Fernández de Córdoba Folch de Cardona Requesens y Aragón (Madrid 1712-Madrid 1768), va heretar
el títol atesa la mort prematura dels seus germans Félix Maria el 1712 (quan
només tenia tres anys) i de Francisco Javier el 1735. D’aquesta manera es va
convertir en la darrera representant del llinatge Fernández de Córdoba. El 1731 es va casar en primeres
núpcies amb Ventura Osorio de Moscoso y Guzmán Dávila y Aragon (1707-1746), Marquès
de Astorga i comte d’Altamira, per citar només algun dels seus molts títols.
Després de la mort del seu primer marit, el 1749 es va casar en segones núpcies
amb José Maria de Guzmán Vélez de Guevara Manrique de Lara Espinola, Marquès de
Montealegre. Del primer matrimoni va néixer el seu fill Ventura que heretarà el
comtat de Palamós i del segon la seva filla Maria de la Concepción. Dos anys
abans de morir la comtessa es va construir la capella Fonda o capella del Sant
Crist a l’església de Santa Maria de Palamós, atès que hi va contribuir amb
importants assignacions econòmiques, en un lloc enlairat i ben visible hi fou posat
el seu escut d’armes que avui encara es conserva.
LLINATGE OSORIO-MOSCOSO
Armes dels Osorio de Moscoso |
Prestigiosos historiadors i genealogistes
assenyalen com el fundador i primer ascendent d’aquest llinatge a Don Osorio,
dit també Don Suero, cavaller principal que va viure en el regnat de Don
Rodrigo, darrer monarca god hispànic, família que va arribar fins els temps del
rei Don Pelayo, al que va acompanyar en la restauració d’Espanya l’any 714. Cal
tenir en comte que es tracta d’una hipòtesi, doncs és difícil verificar
llinatges que es remunten en temps tan pretèrits, perquè no apareixen fiançats
amb probes que garanteixin la seva veracitat. L’escriptura més antiga que fa
referència a la família Osorio és del 852, durant el regnat d’Ordoño I, on
aquets cavallers apareixen amb el títol de comtes, efectuen una donació a un
monestir de la seva propietat. En els segles següents els Osorio afegiran al
seu escut una brodadura de gules amb vuit aspes d’or que recorden haver pres
part, alguns cavallers d’aquest llinatge, en la reconquesta d’Andalusia amb
Fernando III el Sant. Al segle XV els Osorio s’enllacen amb els Moscoso, un
dels quatre llinatges més antics de Galícia: comtes d’Altamira i marquesos
d’Astorga. Va ser quan Urraca de
Moscoso i Castro, que es va casar dues vegades; la primera amb Lope Pérez de
Mendoza, senyor del Castell de Mesía, mort sense successió el 1467, i la
segona, amb Pedro Alvarez Osorio,
fill de Pedro Alvarez Osorio, primer comte de Trastamara, duc d’Aguilar, senyor
de Villalobos i Alferes Major del Rei. Els seus descendents van ser els primers
en portar el cognom Osorio de Moscoso.
Detall de la façana del palau d'Altamira de Madrid |
Ventura
Osorio de Moscoso y Fernández de Córdoba (1731-1776). Va ser alferes major de
la vila de Madrid, gentilhombre de la
cambra de sa majestat amb exercici, regidor perpetu de totes les ciutats i
viles de vot en Corts, alcaide del Palau Reial i Sitio del Buen Retiro i
ministre de la reial junta d’obres i boscos. El 1749 es va casar amb María de la Concepción Guzmán y
Fernández de Córdoba (filla de
José de Guzmán Vélez Ladrón de Guevara i de María Feliche de Córdoba
Spinola y la Cerda, marquesos de Montalegre). Durant la seva regència es
realitzaren algunes de les obres més representatives del barroc tardà a
Palamós, com van ser la construcció del nou hospital i la capella del Carme, l’església
de santa Eugènia de Vilarromà i l’inici de les obres del nou convent dels
Agustins. El 1759 va prendre possessió de l’alcaldia del Buen Retiro de Madrid,
el qual l’obligava a ocupar-se de l’administració de tot el Real Sitio amb la possibilitat de
residir en el palau de San Juan, que estava situat en aquest lloc, i poder
romandre-hi sempre que el monarca estigués en el Buen Retiro. El 1772 Ventura
Osorio de Moscoso va encarregar a l’arquitecte Ventura Rodríguez, un dels més
reputats del moment a Espanya, aixecar el fastuós palau d’Altamira a Madrid que,
segons diuen, rivalitzava amb el propi Palau Reial. Va morir el 6 de gener de
1776.
Vicente Joaquín Osorio de Moscoso (comte de Palamós, 1776-1816)
Vicente Joaquín Osorio de Moscoso retratat el 1786 |
La comtessa de Palamós Maria Ignacia Álvarez de Toledo |
Vicente Isabel Osorio de Moscoso (comte de Palamós, 1816-1837)
Retrat de Vicente Isabel Osorio de Moscoso |
Vicente Pío Osorio de Moscoso (comte de Palamós entre 1837-1864)
Retrat de Don Vicente PIo Osorio de Moscoso. |
Vicente
Pío Osorio de Moscoso i Ponce de León (Madrid 22 de juliol de 1801-22 de febrer
de 1864). Va ser comte de Palamós, marquès d’Astorga, comte de Cabra i Baró
de Bellpuig, de Calonge i de Linyola, entre una llarga llista d’altres títols
nobiliaris que també va ostentar. De jove va ingressar en el Cuerpo de Pajes de la Cort, quedant orfe
de mare als 12 anys. El 1821, amb només 20 anys va contraure núpcies amb María
Luisa de Carvajal-Vargas y Queralt (1804-1843), en el palau de San Andrés de
Burdeus. La seva consort era filla de José Miguel de Carvajal, duc de San
Carlos. A partir de 1830 Vicente Pío va ser Comendador
Mayor de l’Orde Militar de Calatrava
i darrer posseïdor dels quantiosos majorals amb tots els seus bens (viles,
territoris jurisdiccionals, oficis, patronats, rendes i presentacions) fins el
1842 en que la llei de Desamortización de
Mayorazgos, dita de Mendizaval, li va prendre totes les seves possessions,
obligant-lo a vendre i a hipotecar gran part de les hisendes rústiques.
Per
tant, va esser l’últim representant de aquesta línea de la família Osorio que
va mantenir unit tot el patrimoni hereditari acumulat pels seus antecessors i
que, abans de la desamortització, el van convertir en un dels nobles espanyols
amb més títols acumulats, 109 títols nobiliaris, catorze d’ells amb grandesa d’Espanya.
L’any 1843, després d’enviudar, va mostrar-se proper a la reina Isabel II.
Gràcies a aquesta relació el seu fill primogènit i hereu del comtat de Palamós,
el 1847 va emparentar amb la família Reial al contraure matrimoni amb la
infanta Luisa Teresa de Borbó. Aquesta confiança va permetre que el 1854
Vicente Pío fos nomenat Caballerizo Mayor,
i dos anys després, Sumiller de Corps
(cap de la Reial Cambra). El comte de Palamós va exercir la seva Sumileria fins la seva mort l’any 1864. Va
ser sepultat a l’església de San Martín de Madrid.
Alfonso Osorio de Moscoso (Comte de Palamós entre 1893-1901)
Alfonso
Osorio de Moscoso y Osorio de Moscoso, (Madrid 25 de maig de 1857 – Villagarcía
24 de novembre de 1901), fill de Maria Eulalia Orsorio de Moscoso i de Fernando
Osorio de Moscoso, per tant era net matern de Vicente Pío Osorio de Moscoso. Aquest
personatge es va dedicar a la política, es va llicenciar en dret i va ser
seguidor polític de Cánovas del Castillo. Es va casar a Madrid el 14 de
novembre de 1887 amb María Isabel López de Ansó i Ximénez de Embrún, tercera
baronessa de la Joyosa. Va ser diputat a les corts com a representant del
Partit Conservador pel districte de Caldas entre els anys 1891-1893 i escollit
senador el 1893. Aquell mateix any va heretar el comtat de Palamós per
rehabilitació al seu favor. De tota manera la seva mare va continuar sent la
comtessa de Palamós, doncs no només encara vivia, si no que va sobreviure a la
mort del seu fill.
El comte de Palamós vestit com a Cavaller de l'Orde Militar d'Alcàntara. |
Maria Eulalia Osorio de Moscoso (comtessa entre 1864-1893)
María Eulalia Osorio de Moscoso. |
La successió dels títols nobiliaris de Vicente Pío fou tremendament complicada. Per garantir i regular el compliment de totes i cadascuna de les condicions testamentàries establertes va ser necessari crear una comissió que garantís el repartiment de l’herència i dels seus nombrosos títols entre els diferents successors. Així el comtat de Palamós i el marquesat de Monasterio van passar en mans de la seva filla donya Maria Eulàlia Osorio de Moscoso i Carvajal (1834-1918), tot i que va ser més coneguda com la duquessa de Medina de las Torres . Aquesta noble, nascuda un 18 de març a París va contraure matrimoni amb el seu ocle avi per part de pare, Fernando Osorio de Moscoso i Fernández de Córdoba, duc de Terranova.
Alfonso Osorio de Moscoso (Comte de Palamós entre 1893-1901)
Retrat fotogràfic d'Alfonso Osorio de Moscoso |