dimecres, 20 de juny del 2012

Històries i curiositats del cementiri de Sant Joan de Palamós

Recreació del Cementiri de l'Est a principis
 del segle XX. Dibuix d'Erik Solés.
Des del segle XII el cementiri parroquial de Sant Joan sempre havia estat al mateix lloc, a la plaça que hi ha al costat de l’església de Santa Eugènia de Vila-romà. Després de set segles d’enterraments continuats en aquest espai tant reduït, el 1902, en Joan Pagès, aleshores regidor de l’ajuntament, va informar que aquest havia arribat al seu col·lapse i sobreexplotació. L’antic Ajuntament de Sant Joan de Palamós va valorar primer la possibilitat d’ampliar el cementiri de l’església però l’estretor dels carrers i la proximitat de les cases contigües ho feia inviable. Així, l’abril de 1905 es va acordar (per unanimitat) dur a terme la construcció d’un nou cementiri municipal, dit cementiri de l’Est, que reunís les condicions higièniques necessàries i una major capacitat d’acord amb les previsions de creixement demogràfic. La construcció, a principis de segle XX, d’aquest equipament mortuori va comportar un procés llarg, feixuc i ple d’entrebancs i curiositats que es desvetllen en el present article. Gabriel Martín Roig. Històries i curiositats de la construcció del cementiri de Sant Joan de Palamós. Revista del Baix Empordà, num. 36, març-juny 2012, pàgs. 78-89.  Llegir article en PDF

divendres, 8 de juny del 2012

Un altre bocí de Castella a Palamós

Ermita de Santa Maria de la Bell-lloc (Palamós)
Mentre tothom parla de l’embolic del claustre romànic, discuteixen la seva autenticitat i ja alguns apunten com a possible orígen l'antic claustre de la catedral de Salamanca, ningú no s’ha adonat que a Palamós hi ha un altre element petri, molt més modest, que  podria tenir la mateixa procedència geogràfica castellana que el claustre nomenat, i fins hi tot, haver compartit embalatge.
Es tracta d’un bell i  lluït escut d’alabastre que des de mitjans del segle XX decora la façana de la capella de Santa Maria de Bell-lloc, colgat sobre l’antic pany de mur de l’hostatgeria. És un relleu esculpit que presenta les armes de la casa Saénz de Arquiñigo com apareix escrit a la base de l’escut (Samzes alias. Sanchez de Arquinigo), coronades amb un elm de cavaller i unes perles decoratives que remeten la seva datació entre finals del segle XVII i principis del XVIII.
Escut d'alabastre de la
 família Saénz de Arquíñigo.
Justament, en aquest període cronològic  va viure a Burgos fra José Sáenz de Arquíñigo, un reputat frare franciscà  i lector jubilat del convent de San Francisco de Burgos, que juntament amb Domingo Hernáez de la Torre, l’any 1722, va publicar La Crónica de la Provincia de Burgos de la regular observancia de san Francisco,  on es recollia la història dels cenobis franciscans a la diòcesi burgalesa.  Si atenem a la cronologia que apunten els elements estilístics de l’escut i les dates en que va viure aquest personatge no sembla descabellat pensar que hi pugui existir alguna relació. Fins hi tot, és possible pensar que l’escut formés part de la façana d’algun casal noble o del sepulcre del propi frare que podia haver existit al convent de san Francesc de Burgos, avui desaparegut (de tota manera les poques dades disponibles ho fan difícil de precisar).
Un altra fet rellevant al respecte d’aquest relleu heràldic és que Kurt Englehorn, propietari del mediàtic claustre romànic del mas del Vent, també va adquirir la finca de Santa Maria de Bell-lloc, reformant l’hostatgeria fins a convertir-la en una casa ostentosa. Cal recordar que fa unes dècades el propietari va mantenir un llarg contenciós amb l’Ajuntament i els ciutadans de Palamós per l’ús de l’ermita de Santa Maria de Bell-lloc, situada dins dels límits de la finca.