divendres, 14 de desembre del 2012

Les forques a Palamós i a Calonge: el cadafal del Puig ses Forques


Execució de dos lladres en un romanç de 1631
Durant els segles XV i XVI, en el marc d’una justícia senyorial administrada pel batlle i pel jutge, morir penjat va ser el mètode d’escarment, de repressió i de persuasió més emprat. Les execucions a la forca no van ser tan nombroses com hom pot arribar a pensar, estaven només reservades per a crims de sang: assassinats i actes de pirateria. Morir penjat era una de les maneres més vils de defallir, ja que oferia una agonia lenta i angoixosa i el cos quedava exposat dies sense rebre una sepultura digna. L’elecció del seu emplaçament no era fruit de l’atzar si no que responia a uns paràmetres concrets: situat fora dels murs de la vila, en una posició elevada, a la vista de tothom i vorejant un camí Ral o una via transitada. Aquest article pretén donar a conèixer als lectors les particularitats d’aquest mètode d’execució i quin va ser el seu emplaçament: el cadafal de Sa Punta a Palamós i el Puig ses Forques en el terme de Calonge, probablement, aquest últim, va ser un patíbul mancomunat entre aquestes dues localitats. Article: Gabriel Martín Roig. El cadafal del Puig ses Forques. Revista del Baix Empordà, núm. 38, Setembre-Desembre del 2012, pàgs. 96-101. Llegir article en PDF

diumenge, 16 de setembre del 2012

L'antic camí de traginers de la vall de Bell-lloc de Palamós

Fotografia d'un traginer a principis del segle XX.
Les successives fases de neteja i treball realitzades els anys 2002 i 2004 per l’Àrea de Medi Ambient de l’Ajuntament de Palamós i els desperfectes causats per la forta nevada del 2010 van posar al descobert un tram de l’antic camí de traginers que des de la vall de Bell-lloc de Palamós es dirigia fins La Bisbal passant per Fitor. Aquesta part del trajecte havia estat molts anys amagada per l’espessor del bosc. Les neteges fetes pels forestals ha premés treure a la llum un camí carreter que antigament era molt transitat per ramaders, carboners, llenyataires i traginers que el feien servir per traslladar tot tipus de mercaderies i que el van convertir en una via indispensable per accedir a les Gavarres. Aquest article permet explicar la història d’aquest camí, aportar dades documentals i explicar la vida dels traginers palamosins que recorrien aquest viarany. Article: Gabriel Martín Roig. L'antic camí de traginers de la vall de Bell-lloc a Palamós. Revista del Baix Empordà, núm 37, juny-setembre del 2012, pàgs. 25-32. Llegir article en PDF

dimecres, 1 d’agost del 2012

Un cas de barraquisme a Sant Joan de Palamós a principis del segle XVIII.

Antiga barraca de vinya  a la  vora del  Camí Vell
 del Cementiri de Sant Joan
El 1729 es troba documentat un curiós cas de barraquisme que té lloc en els camps que separen les parròquies de Sant Joan de Palamós i Vall Llobrega. La profunda crisi i la misèria que assotava la societat catalana d'aquell temps va empènyer certes famílies de Palamós i de Vila-romà a ocupar i habitar algunes barraques de vinya que hi havia en aquest paratge. Això va comportar certs problemes higiènics, de marginalitat i constants conflictes amb els propietaris de les terres que hi havia al voltant, als quals causaven greus perjudicis. Aquest problema va finalitzar quan el procurador general del duc de Sessa va ordenar-ne el desnonament i l'enderrocament de les dites barraques. En aquest breu article es recull aquest episodi tant curiós de la nostra història local. Gabriel Martín Roig. Un cas de barraquisme a Sant Joan de Palamós a principis del segle XVIII. Llibre de la festa major de Sant Joan, Agost 2012, pàgs. 10-11. Llegir article en PDF

 

dimecres, 20 de juny del 2012

Històries i curiositats del cementiri de Sant Joan de Palamós

Recreació del Cementiri de l'Est a principis
 del segle XX. Dibuix d'Erik Solés.
Des del segle XII el cementiri parroquial de Sant Joan sempre havia estat al mateix lloc, a la plaça que hi ha al costat de l’església de Santa Eugènia de Vila-romà. Després de set segles d’enterraments continuats en aquest espai tant reduït, el 1902, en Joan Pagès, aleshores regidor de l’ajuntament, va informar que aquest havia arribat al seu col·lapse i sobreexplotació. L’antic Ajuntament de Sant Joan de Palamós va valorar primer la possibilitat d’ampliar el cementiri de l’església però l’estretor dels carrers i la proximitat de les cases contigües ho feia inviable. Així, l’abril de 1905 es va acordar (per unanimitat) dur a terme la construcció d’un nou cementiri municipal, dit cementiri de l’Est, que reunís les condicions higièniques necessàries i una major capacitat d’acord amb les previsions de creixement demogràfic. La construcció, a principis de segle XX, d’aquest equipament mortuori va comportar un procés llarg, feixuc i ple d’entrebancs i curiositats que es desvetllen en el present article. Gabriel Martín Roig. Històries i curiositats de la construcció del cementiri de Sant Joan de Palamós. Revista del Baix Empordà, num. 36, març-juny 2012, pàgs. 78-89.  Llegir article en PDF

divendres, 8 de juny del 2012

Un altre bocí de Castella a Palamós

Ermita de Santa Maria de la Bell-lloc (Palamós)
Mentre tothom parla de l’embolic del claustre romànic, discuteixen la seva autenticitat i ja alguns apunten com a possible orígen l'antic claustre de la catedral de Salamanca, ningú no s’ha adonat que a Palamós hi ha un altre element petri, molt més modest, que  podria tenir la mateixa procedència geogràfica castellana que el claustre nomenat, i fins hi tot, haver compartit embalatge.
Es tracta d’un bell i  lluït escut d’alabastre que des de mitjans del segle XX decora la façana de la capella de Santa Maria de Bell-lloc, colgat sobre l’antic pany de mur de l’hostatgeria. És un relleu esculpit que presenta les armes de la casa Saénz de Arquiñigo com apareix escrit a la base de l’escut (Samzes alias. Sanchez de Arquinigo), coronades amb un elm de cavaller i unes perles decoratives que remeten la seva datació entre finals del segle XVII i principis del XVIII.
Escut d'alabastre de la
 família Saénz de Arquíñigo.
Justament, en aquest període cronològic  va viure a Burgos fra José Sáenz de Arquíñigo, un reputat frare franciscà  i lector jubilat del convent de San Francisco de Burgos, que juntament amb Domingo Hernáez de la Torre, l’any 1722, va publicar La Crónica de la Provincia de Burgos de la regular observancia de san Francisco,  on es recollia la història dels cenobis franciscans a la diòcesi burgalesa.  Si atenem a la cronologia que apunten els elements estilístics de l’escut i les dates en que va viure aquest personatge no sembla descabellat pensar que hi pugui existir alguna relació. Fins hi tot, és possible pensar que l’escut formés part de la façana d’algun casal noble o del sepulcre del propi frare que podia haver existit al convent de san Francesc de Burgos, avui desaparegut (de tota manera les poques dades disponibles ho fan difícil de precisar).
Un altra fet rellevant al respecte d’aquest relleu heràldic és que Kurt Englehorn, propietari del mediàtic claustre romànic del mas del Vent, també va adquirir la finca de Santa Maria de Bell-lloc, reformant l’hostatgeria fins a convertir-la en una casa ostentosa. Cal recordar que fa unes dècades el propietari va mantenir un llarg contenciós amb l’Ajuntament i els ciutadans de Palamós per l’ús de l’ermita de Santa Maria de Bell-lloc, situada dins dels límits de la finca.

diumenge, 18 de març del 2012

La bruixeria a Palamós: entre la llegenda i la història

Imatge estereotipada d'una bruixa treta
 de la capçalera d'un romanç del segle XIX
Sempre havia relacionat el fenomen de la bruixeria amb petites poblacions rurals, isolades i poc habitades, on el temps sembla haver-se aturat. Però alguns anys de recerca i nombroses entrevistes m’han permès de compilar històries i records que posen al descobert la relació de Palamós amb aquestes dones fetilleres. El present article és un intent d’explicar l‘adveniment de la bruixeria en aquesta vila des de dues vessants: un conformat per llegendes populars, supersticions, creences i topònims que formen part del nostre folklore i l’altra on es conjuguen persones i fets reals que apareixen documentats en llibres sacramentals, processos i correspondència parroquial, que apropen el fenomen a la història. Article: Gabriel Martín Roig. La bruixeria a Palamós: entre la llegenda i la història. Revista del Baix Empordà, núm. 35, Desembre 2011-Març 2012, pàgs. 18-30. LLegir article en PDF

dijous, 1 de març del 2012

El Baix Empordà, un bressol de llegendes.

Personificació de la Tramuntana
con un esser de llargs cabells bufant
 damunt de la vila de Pals
El Baix Empordà ofereix un clima i una situació privilegiada, amb cales tímides, protegides per espadats rocallosos, badies àmplies i gentils; fidels companyes d’una plana fèrtil closa per les muntanyes del Montgrí, de Begur i de les Gavarres. Aquesta planícia esdevé un corredor natural que sense gaires entrebancs creua la comarca de nord a sud, un eix de comunicació per tots el pobles i civilitzacions que ens han visitat. La nostra contrada va ser testimoni de l’arribada dels primers pobladors rupestres, de l’assentament del ibers i les seves comunitats en turons amb bona guaita, de les gestes dels navegants fenicis, grecs i romans que triaren l’Empordà per iniciar la romanització. Segles més tard,va continuar essent una terra cobejada i disputada per musulmans, carolingis, genovesos, sarraïns, turcs, francesos, anglesos i italians. Totes aquestes civilitzacions van contribuir a convertir l’Empordà en un bressol de llegendes. Article: Gabriel Martín Roig. Un bressol de llegendes. Revista del Baix Empordà, núm. 35, Desembre 2011-Març 2012, pàgs. 5-7. Llegir article en PDF 

divendres, 27 de gener del 2012

Breu història del castell de Sant Pere de Begur

Restes del castell de Sant Pere de Begur
Les ruïnes del castell de Sant Pere coronen un cim rocallós que s’alça desafiant sobre la vila de Begur. Les seves restes estan disposades en forma de miranda. Hi ha hagut qui ha aplicat a aquest mirador el qualificatiu de “balcó de l’Empordà”, pel panorama que s’hi veu des del turó. El present document pretén ser una breu historia d’aquest esclau repassant els principals episodis que li ha tocat viure: des dels seus orígens remots, les funcions de guaita que tingué en època de pirateria, les ocupacions estrangeres fins la redempció final del feudalisme. Article: Gabriel Martín Roig. Castell de Sant Pere de BegurCastells del Baix Empordà, lluites, història i patrimoni, Farell Editors, 2006, pàgs. 16-19.
Llegir article en PDF