Llegendes de Palamós i rodalia


JULI CÈSAR I EL CASTELL DE VILA-ROMÀ
La tradició explica que el castell de Vila-romà és un dels més antics del Principat. Es diu que quan vingueren els romans a conquerir Catalunya hi havia a prop del turó Juli Cèsar, que en contemplar el cim digué que tindria el goig de plantar la seva tenda en aquell lloc, per a fer-hi nit.
En veure arribar els romans, la tribu que vivia al turó es defensà valentament.
L’ajudant de Cèsar quedà sorprès davant la seva obstinació en conquerir aquell turó sense importància estratègica. La seva resposta, però, fou tallant:
–Val més ser el primer aquí que el segon a Roma.
Aquestes paraules s’han fet cèlebres i han pres cos en els refranyers de quasi tots els pobles llatins.

Gabriel Martín Roig. L'Empordà Històric, llegendes. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet 2009, pàg. 22.

SANTA SOTERA DE PALAMÓS
Sotera era una jove romana de família noble i de gran bellesa, que aviat va convertir-se a la religió cristiana. Amb la pujada de Dioclecià al poder començà a haver-hi una veritable persecució contra els cristians a Roma. Sotera, davant del temor que l’empresonessin i la torturessin, va fugir a Palamós, on els seus pares
tenien terrenys i possessions. Allí va edificar una petita casa on es va recloure a fer dejuni i penitència. Però no s’escapà de la persecució; fou presa pels romans, que la portaren davant de Dacià, un ministre de l'emperador que manava a Catalunya.
Atès que la santa no va renegar de la fe cristiana, fou tancada en una petita i fosca masmorra. Després va ser torturada, li donaren tantes bufetades i cops de puny com pogueren, però la santa es mantenia dreta, immòbil davant dels seus botxins, sense ni tan sols deixar anar ni un sol lament. Quan els homes estaven ja molt esgotats de colpejar-la, i veient que aquest turment no tenia cap efecte sobre la jove, la degollaren i així posaren fi a la seva vida. Els cristians recolliren el seu cos i el portaren de nou a Palamós, li cobriren la cara amb un vel molt fi i li donaren sepultura. Diuen que la noia, després de ser morta, encara irradiava una gran bellesa. La tomba de santa Sotera va romandre un temps en aquesta població de la Costa Brava, fins que les seves despulles finalment foren traslladades a Roma.
Gabriel Martín Roig. L'Empordà Històric, llegendes. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet 2009, pàgs. 23-24.


ELS PASSADISSOS SECRETS DE PALAMÓS I DE CALONGE
Les històries de passadissos i túnels subterranis que uneixen castells amb sortides al mar, al riu o a boscos propers són molt habituals, tant, que quasi no hi ha cap castell, plaça forta o monestir que no conservi llegendes d’antics túnels que permetien escapar-se en cas de setge. En aquest capítol en repassarem unes quantes.

Hi ha diverses llegendes de túnels o grutes soterrades que connecten directament un indret amb el mar, que oferien una fugida ràpida als seus habitants o una manera de proveir-se d’aigua o aliments en cas de setge.
Molt a prop de l’ermita de Bell-lloc, a Palamós, conta la tradició que hi havia un passadís secret, que anava des del castell de la Vila-romà fins al monestir del Collet, arran de mar, ja en el terme de Calonge.
No gaire lluny d’aquí, del castell de Calonge es diu que comunicava per una mina amb la torre de la Creu.
Es diu que el barri vell de Palamós, a la zona anomenada  el Pedró, per sota és tot foradat. Allà hi ha nombrosos túnels que passen per sota de les cases i porten d’un extrem a l’altre de la vila. Hom atribueix aquests passadissos a l’existència d’una ciutadella, anomenada el Castell, i als frares del convent dels Agustins, dels quals es diu que fins i tot hi enterraven els seus.

Gabriel Martín Roig. L'Empordà Històric, llegendes. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet 2009, pàgs. 40-42.

ROTLLÀ I LA COSTA EMPORDANESA
En una llegenda referida al mític Rotllà conten que el gegant va enamorar-se bojament d'una bella donzella anomenada Angèlica. Segons sembla, els dos mantenien un idil.li en en secret i el seu niu d'amor era el castell de Cabrenys. `Però la donzella no sentia un gran afecte pel gegant i es decantà per un jove moro molt gallard anomenat Mador. Sense que Rotllà se n'assabentés, l'amant va fugir amb el moro dirigint-se cap el sud, cap a terres sarraïnes. Quan el gegant ho va saber es va enfurismar i va sortir corrents a la caça de la parella. Els amants furtius creuaren l'Empordà seguint la línia de la costa perquè cregueren que era menys probable de topar-se amb el gegantàs.
Quan Rotllà va saber que havien fugit costa avall va decidir fer el mateix, i sortí amb un coltell que portava penjat al coll, amb el qual es proposava esbocinar la parella. Pres per la ràbia amb la seva força gegantina colpejava roques, torres, castells i boscos per allà on passava. Així, per tota la costa de l’Empordà hom encara testimonis dels seus estralls. Al cap Norfeu hi ha unes grosses moles de pedra conegudes per les roques d’en Rotllà que el gegant va arrancar de la roca viva amb un cop de coltell. Al arribar a la badia de Cadaqués amb un cop de peu va aixecar un bocí de terra, que aterrà mar endins i es convertí en l’illot dit avui  Es Cucurucuc. El mateix va fer en passar per l’Estartit, de les porcions de pedra que es varen despendre naixeren les illes Medes. A Palamós diversos trossos de roca rogenca foren llançats al mar pel gegant formant el que avui son les illes Formigues.

Gabriel Martín Roig. L'Empordà Fantàstic, llegendes. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet 2004, pàgs. 14-15.

LA PEDRA DEL GEGANT DE SA PUNTA I LA GALERA
Les llegendes de petrificacions no son molt abundants a l’Empordà, però encara és menor el nombre de llegendes on el personatge petrificat és un gegant. La més sorprenent i coneguda és la de Sa Punta de Galera de Palamós, on un gegant i una galera quedaren petrificats passant a incorporar-se al paisatge rocallós de la zona.
Sa Punta de Galera, és un dels miradors més privilegiats del mar de la costa empordanesa, podrem accedir-hi creuant tota la vila de Palamós en direcció al far. Allí hi ha un mirador que permet gaudir de les millors sortides del sol de la comarca, això si la tramuntana ens ho permet, doncs els dies de vent aquí és un dels llocs on bufa amb més virulència.
La llegenda conta que, fa dos mil anys al bell mig de la Badia de Palamós, en el terme de Sant Antoni de Calonge, en el promontori  del Collet hi havia una vila romana, just en el lloc que avui ocupa el Priorat de Santa Maria del Collet. En aquella vila hi vivien uns masovers que tenien una única filla, molt bella i llesta. Tenia tantes virtuts que la jove era cortejada per tots els joves de les viles properes.
Un dia el gegant que vivia a les ruïnes de la cala de Castell de Palamós tot caçant va veure la jove noia i, quedà prendat de la seva bellesa enamorant-se de seguida.
Al poc temps, el gegant començà a parlar amb la noia. Cada dia que passava les trobades eren més freqüents i les xerrades informals del principi s’anaren convertint en carantoies i converses d’enamorats.
El pares de la jove no veien aquesta relació amb bons ulls doncs el gegant, estava molt més acostumat a tractar amb llops i guineus que no pas amb persones, amés de fer de pagès no en tenia ni idea.
Però a la filla aquell noi li feia peça i contradient les indicacions dels seus pares el continuà veient d’amagat.
Al cap d’unes setmanes, la pubilla del Collet i el gegant foren vistos tontejant sota una olivera, això enfurismà el pare que decidí enviar la noia a casa d’uns parents d’Empúries, confiant en que, l’absència, refredés l’estimació dels dos amants. En el fons, malgrat les seves queixes, la noia per respecte es mostrà conforme amb la decisió que havien pres els seus pares.
Dos dies més tard una galera que enfilava la costa va recollir la noia a la platja del Collet. Quan al gegant li va arribar la noticia de que s’enduien la noia, ple de fúria i tristesa, va anar corrents a on avui hi ha la vila de Palamós, just a la punta del penyal rocallós del far. Allí començà a ajuntar pedres i còdols fins formar un promontori que li servis de guaita per a veure passar el vaixell. Llavors, va agafar un d’aquest còdols i va posar-lo en un mandró que duia a propòsit. Quan la galera fou a prop començà a llançar còdols contra la galera.
Els primers varen caure a l’aigua però després d’uns intents desencertats les pedres començaren a fer blanc en alguns mariners i finalment al timoner. Sense el pilot la nau on anava la noia començà a anar a la deriva.
Quan el gegant veié la nau a un tirat de ballesta, cregué arribada l’hora de la seva venjança i prenent arrencada, intentà d’un salt potent aconseguir-la per entrar-hi a l’abordatge; més la sort no li fou propícia: fos que errés el peu, o que no hagués calculat bé les distàncies, el cas és que va caure al mar, entre la galera i el rocam, morint desesperadament trinxat, víctima de la seva imprudència. Tant els tripulants de la galera com el gegant i la noia moririen aquell dia allà quedant convertits en escull.
La gent de la vila encara creu endevinar la forma d’una galera en un escull de la punta del far, i que porta el nom de Sa Galera i la ma del gegant sota el far de Palamós, Sa Ma des Gegant. Es tracta d’una gran roca granítica solta de grans dimensions que presenta les característiques vetes d’amplites i pegmatites on afloren grans de granats vermells i rosats. Al damunt de la ma hi ha una pedra oscil·lant, un gran roc de forma arrodonida que representa el puny tancat i alçat del gegant. D’aquesta manera, hi ha qui diu que el gegant encara ensenya el puny clos, amenaçant caure sobre l’imprudent que s’atreveixi a passar prop de la galera, sobretot les barques que s’hi apropen.
 Gabriel Martín Roig. L'Empordà Fantàstic, llegendes. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet 2004, pàgs.15-17.


FRARES I CREUS DE FITOR
A les Gavarres té per nom la costa dels Frares el corriol que va des de Fitor a Palamós i que després del camp de la Font, va seguint muntanya avall i passa per l’església Vella, can Pelegrí, can Sabat i el revolt de Vall-llobrega. Aquest nom prové de la tradició que explica que tots els frares de la Bisbal que anaven a fer
la col·lecta periòdica pels pobles de Palamós, Fitor, Sant Antoni de Calonge i Vall-llobrega agafaven aquest camí. Fou tant el transit de frares que anaven amunt i avall, que algunes roques de vora el camí tenen la forma del cul dels frares, de tantes vegades que els feren de cadira
A prop del puig Miraviles, en un camí que va de Fonteta al mas Anguila i Fitor, anomenat camí d’Anyells, els frares franciscansde la Bisbal anaven cada dijous a berenar. En una pedra hi havia tot de creus gravades. Fa uns anys, un tractor va trencarla. La gent de la rodalia deia que antigament en aquell indret hi havia mort un frare.
A la costa dels Frares de Fitor també hi ha una roca planera, que encara conserva la petjada de la sandàlia d’un d’aquests frares. A l’arrel d’un suro proper també es diu que hi ha l’empremta d’una sandàlia.

Gabriel Martín Roig. L'Empordà Històric, llegendes. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet 2009, pàgs. 72-73. Versió extreta del llibre de Xavier Cortadellas. El poble dels cent focs. Llegendes de les Gavarres. Tarragona, Edicions El Mèdol, 1996.

ELS PALAUS DE LES SIRENES DE LES ILLES MEDES I DE LES FORMIGUES.
A les Illes Medes, enfront de l’Estartit, els pescadors de la zona creien que  la reina de les sirenes hi tenia la seva morada, allà submergit en el fons marí s’hi erigien sumptuosos palaus submarins envoltats de corall i d’estrelles de mar. A aquest palau s’hi podia accedir per una cova tota de corall amagada entre les parets dels penya-segats. La reina de les sirenes duia un gran anell a la cua i viu en un palau de cristall sota les illes Medes. S'hi pot entrar mentre sonen les dotze campanades de la nit de Sant Joan, però es diu que mai ningú n'ha sortit.
Històries similars també les trobem a les Illes Formigues, al davant de la costa palamosina. Allà els palaus submarins eren construïts de nacres i cristalls de roca que guardaven tresors fabulosos; però una foguera marina privava el pas d’aquests tresors als mortals i només al punt de la mitja nit de Sant Joan s’apagava el seu ardor i les sirenes s’acostaven a les platges  properes a contar els grans de sorra i distretes com estaven, hom les podia veure lliurat de qualsevol embruix. Al igual que succeeix amb les gojes, qui podia robar un vel de la sirena era un home de sort. La reina de les sirenes duia amés un gran anell d’or a la cua; qui el podia aconseguir tindria riqueses a munts i el do de conèixer el misteri de la seva cua.

Gabriel Martín Roig. L'Empordà Fantàstic, llegendes. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet 2004, pàgs.33-34.



LA IMATGE DE SANTA MARIA DE BELL-LLOC
Les imatges de la Verge són especialment inspiradores de nombrosa literatura llegendària que s’ha fet a base de miracles històrics o imaginaris. Moltes d’elles tenen un tret comú, que varen ser trobades en circumstàncies molt especials, sempre vinculades a un paratge o enclau determinat i envoltades de misteri,
gràcies a l’aparició de sorprenents lluminàries o a l’estrany comportament d’animals. Les marededéus trobades, generalment, reivindiquen un lloc de veneració, un indret que ha de convertir-se en espai de culte per decisió divina.
A la vall de Bell-lloc de Palamós hi havia un pastor que voltava aquelles muntanyes amb el seu ramat d’ovelles. Al cim del turó veí de Montagut hi ha un munt de roques tallades, que en un altre temps fou un dolmen. Mentre el pastor passejava per aquell vessant de la muntanya, estranyament se sentí atret per aquest munt de pedres. Quan s’hi acostà, va veure que alguna cosa s’amagava a sota d’una d’aquestes grans lloses tombades. Hi va ficar la mà i palpà un estrany objecte, el va treure i comprovà sorprès que es tractava d’una imatge de la Mare de Déu. Davant d’aquesta troballa, els palamosins entengueren que la Verge volia que li construïssin una capella en aquell paratge, i així es féu. La imatge fou batejada amb el nom de Mare de Déu de Bell-lloc i fou venerada al peu del Montagut, en un petit promontori, on construïren una capella que s’alça a prop d’una coneguda font.

Gabriel Martín Roig. L'Empordà Històric, llegendes. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet 2009, pàgs. 81-82.


TROBALLES DEL SANT CRIST DE PALAMÓS I DE LA MARE DE DEU DE CALONGE.                    
Un dia d’entre 1650 i 1670, uns calongins es passejaven per la platja de Sant Antoni i es trobaren amb uns de Palamós. Veieren, mig cobertes per la sorra, dues imatges que havia arrossegat el mar: es tractava d’un santcrist i una marededéu. Decidiren repartir-les: el Sant Crist aniria a Calonge i la Marededéu a Palamós.
Però, per molts esforços que feren, les imatges es tornaren molt pesades, com si fossin fetes de plom, i no aconseguien donar ni un sol pas. Llavors entengueren que les imatges no volien aquest destí i acordaren invertir la repartició. D’aquesta manera pogueren portar-les a les seves respectives parròquies.

Gabriel Martín Roig. L'Empordà Històric, llegendes. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet 2009, pàgs. 85.

EL SANT CRIST QUE SOBREVISQUÉ A L'ATAC TURC
Sembla que durant l’atac de l’armada de Barba-roja a Palamós, l’any 1543, els turcs cremaren l’interior de l’església de Santa Maria de Palamós, juntament amb les imatges i els retaules. Moltes desaparegueren sota les flames, però la imatge del Sant Crist no es va consumir amb el foc, sinó que semblava feta d’un material especial, que la feia resistent a les brases.
Després d’haver arrasat la població, es retiraren i pujaren la imatge ennegrida pel foc a una de les seves galeres. I quan ja eren lluny de la costa, la llançaren al mar. Però el santcrist no s’enfonsà i arribà surant fins a la costa palamosina. Els pocs que varen sobreviure a l’atac, en veure ancorat el santcrist a l’arena de la platja gran, varen comprendre que havia estat voluntat de la imatge retornar a Palamós, a casa seva, i que era el lloc on volia ser venerat. Des de llavors, el santcrist va mostrar una pell negra i obscura, en record del foc que va intentar consumir la imatge (per a més informació llegir l'article "Els miracles dels Sant Crist" de la pàgina principal)

Gabriel Martín Roig. L'Empordà Històric, llegendes. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet 2009, pàgs. 85.


LA TAULA DELS FOLLETS DE LA VALL DE BELL-LLOC
A molts pobles de l’Empordà es creu que originalment els follets vivien en populoses i belles ciutats construïdes sota dels dòlmens o pedres, aprofitant el seu poder i la seva energia, o en arraconades fonts del bosc. Tal és el cas de la Font de la Capella de la Bell-Lloc de Palamós, que es troba a pocs metres de la capella dedicada a la verge del mateix nom i del castell enrunat de Vila-romà. Allí el bosc dens, frondós i el terreny humit afavoreix l’aparició d’aquest tipus d’éssers. A prop de la font encara es conserva la taula i els seients de pedra que segons explica la tradició feien servir els follets per trobarse, sentar-se, dinar i xerrar.

Gabriel Martín Roig. L'Empordà Fantàstic, llegendes. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet 2004, pàgs.53.

 
EL CAU DEL DIMONI DEL PUIG SES FORQUES
Es diu que el diable té els seus llocs propicis per amagar-se. Diverses llegendes en han deixat constància de diferents indrets a la geografia empordanesa on la gent diu que s’hi amagava al dimoni. Aquests amagatalls foren sovint condemnats per l’Església. Fins hi to es considerava una persona pecaminosa aquella que hi anés de forma conscient. Encara que no s’hi veiés cap dimoni, el sol fet de sospitar que se’ls hi podia trobat i despertar-los era suficientment greu. Un d’aquests caus del dimoni és el puig ses Forques de Sant Daniel, a la vora de Palamós, en el terme municipal de Calonge. Al dimoni se li atribuïa la construcció del dolmen i el menhir que hi ha.

Gabriel Martín Roig. L'Empordà Fantàstic, llegendes. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet 2004, pàgs.72-73.


LA VISITA DE MIGUEL DE CERVANTES A PALAMÓS
Des que era menut he sentit explicar la llegenda deCervantes a Palamós, que conta que l’insigne escriptor va fer estada a la vila mentre feia una escala del seu viatge a Itàlia. Es va allotjar a la fonda del poble que es trobava a la plaça de la Vila, fins i tot la llegenda continuava dient que en aquell hostal hi va escriure unes quantes pàgines del seu Quixot. Durant la seva estada, de primera veu, escoltà dels palamosins la història de l’atac turc que havia succeït uns anys abans i que va incloure en aquesta gran novel·la . Durant molts anys es cregué que aquesta llegenda
fou un fet històric cert, fins a tal punt que l’ajuntament de l’època féu penjar una placa sobre els murs de l’antic hostal recordant aquest episodi. Avui en dia aquesta casa ja no existeix. Als anys vuitanta fou derruïda i es va construir un edifici de nova planta que acull la llibreria Gavina, un referent de la difusió cultural a Palamós des de fa moltes dècades. Hi ha historiadors que creuen que l’estada de Cervantes a Palamós va ser real, ja que aquesta vila empordanesa apareix indirectament descrite en el Quixot i la Galatea. De tota manera, la llegenda és, sense cap mena de dubte, una deformació popular d’un fet històric, ja que durant la visita real de Cervantes el Quixot no només no s’havia començat a escriure, sinó que ni tan sols devia estar encara en la ment de l’escriptor.



Gabriel Martín Roig. L'Empordà Històric, llegendes. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet 2009, pàgs. 96-97.


LES ILLES FORMIGUES: VAIXELLS PIRATES PETRIFICATS
Si ens acostem a la cala Estreta i fixem la nostra mirada en les illes Formigues, veurem que uns illots esquifits i rocallosos, que es troben a poca distància de la costa, es belluguen lleugerament, talment com si suressin en lloc d’estar fortament fixats al fons marí. Això és degut al fet que un dia de  bonança, un grup de tres vaixells pirates, carregats de moriscos, baixaven pel litoral, disposats a espoliar i cremar la vila de Palamós i Sant Joan de Palamós, que en aquell temps eren viles separades per camps i horts. En rebre l’avís els vilatans, davant aquest desesperançador destí, varen entrar a l’església i imploraren  ajuda a sant Joan, patró de Palamós. Aquest, fent cas a les súpliques dels palamosins, va convertir les galeres pirates en pedra. Les naus petrificades són les que avui en dia formen les illes Formigues.

Gabriel Martín Roig. L'Empordà Històric, llegendes. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet 2009, pàg. 100.
LA ROCA FILANERA DE FITOR
La presència de lladres a la comarca ha deixat molts topònims que hi estan relacionats. El camí de Palamós a Girona abans passava per les Gavarres i s’enfilava cap a Fitor. Un xic separat a la banda esquerra, gairebé a dalt de tot i abans d’arribar a la plana de Fitor, hi havia un puig que tenia a dalt una roca, anomenada roca Filanera. Aquest nom deriva del fet que sempre hi acostumava a haver-hi damunt la roca una dona que filava amb un fus a la mà, amb una dotzena de cabres al voltant. En realitat, era un lladre disfressat de dona que feia veure que filava, però el que de debò feia era avisar els altres bandolers quan pel camí veia que pujava un carro, i també passava l’avís de quants homes anaven armats. Llavors feia veure que comptava cabretes. Sempre hi havia tantes cabres com homes venien. Molt a prop d’aquest cim rocós hi ha una cova mig enderrocada, anomenada la cova dels Lladres.


Gabriel Martín Roig. L'Empordà Històric, llegendes. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet 2009, pàg. 106. Versió extreta del llibre de Xavier Cortadellas. El poble dels cent focs. Llegendes de les Gavarres. Tarragona, Edicions El Mèdol, 1996.

A L'ESCALA MATEN L'OCA I A PALAMÓS SE LA MENGEN
Aquesta dita te el seu origen en una llegenda. Sembla que els veïns de l’Escala tenien un gran interès perquè la població fos anomenada ciutat. Una vegada, quan el rei es trobava de visita a la contrada i residia en el castell dels comtes de Peralada, els escalencs varen enviar un emissari perquè el monarca els concedís aquesta petició. El rei cregué que demanaven massa, però per no menysprear la proposta els digué que deixessin anar una oca i que tractessin d’empaitar-la. Si en córrer feia pia-pia, l’Escala seria una vila; si feia quac-quac, l’Escala seria una ciutat. Els de l’Escala començaren a fer córrer l’oca, i de tant córrer arribaren a Palamós. Com que la bèstia, en córrer, va fer pia-pia, l’Escala va ser vila. No cal dir que els palamosins finalment capturaren l’oca i se la menjaren.

Gabriel Martín Roig. L'Empordà Històric, llegendes. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet 2009, pàg. 131.


EL DIMONI I FRA JAUME ROCA
El dimoni és el temptador per excedència, Jesús mateix fou temptat pel diable al igual que molts humans i persones de santa conducta. Hi ha frares o sants que hi ha mantingut veritables pols, un enfrontament continuat, resistint-lo a força de fe i persistència. Un dels casos més coneguts de l’Empordà es el de Fra Jaume que passem a explicar.
A mitjans del segle XVI va néixer a la Bisbal en Jaume Roca. Quan era jove va ser soldat a Flandes però de retorn a l’Empordà es va fer bandoler. Fou capità d’una partida de lladres. Durant anys prenia les bosses de diners als que passaven pels camins de les Gavarres per a gastar-s’ho tot al vespre en gresques i disbauxes en les tavernes.
Un dia decidí que no volia seguir portant aquella vida i va fer els vots dins de l’ordre agustiniana. Va anar a retirar-se a l’ermita de Sant Daniel de Sant Antoni de Calonge.
Aquests fets tant precipitats varen fer que el dimoni aixequés les orelles. De manera que el maligne va decidir comprovar si la seva vocació era vertadera o era una manera d’amagar-se dels seus crims. Així que en banyeta va començar a presentar-se davant d’en Jaume Roca com si fos una dona exuberant i atractiva. Només amb l’ajuda de Déu i amb els ulls tancats, Fra Jaume podia resistir la temptació. Aquell ésser infernal, no obstant això, no desapareixia fins que deia aquestes paraules:  “ Ja et conec bufumet, vés, vés, que no m’enganyaràs”.
Va ser llavors que Fra Jaume va decidir fer penitència de tots els pecats que havia comès sent bandoler. Fou així que plantà una vinya per a tornar al món tots els gots de vi que s’havia begut. Però el dimoni va continuar molestant el frare. Quan la vinya ja tenia el raïm a punt per collir, el dimoni li envià un exèrcit de formigues grosses que es van menjar tot el raïm. A partir d’aleshores Fra Jaume va viure convençut que Déu no li perdonaria mai els pecats fins que la vinya donés fruit. Així que cada any treballava els camps amb constància encara que infructuosament, donat que els ceps seguien sense donar raïm.
Si avui aneu a l'hermita de Sant Daniel a l'interior de les ruïnes de l'esglèsia hi trobareu una frondosa parra que dona uns raïms grans i dolços. Hom diu que això és signe de que Fra Jaume Roca ja va expiar els seus pecats i fou definitivament perdonat per Deu.
Si bé molts dels fets que se li atribueixen son llegendaris i fantasiosos, aquest va ser un personatge real que acabá els seus dies com a frare del convent dels agustins de Palamós.


Gabriel Martín Roig. L'Empordà Fantàstic, llegendes. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet 2004, pàgs.71-72. Versió extreta del llibre de Xavier Cortadellas. El poble dels cent focs. Llegendes de les Gavarres. Tarragona, Edicions El Mèdol, 1996.


LA DEESSA PIRENE I LA ROCA NEGRA DE LA FOSCA
La colonització fenícia de l’Empordà portà a la nostra terra llegendes del mític heroi Hèrcules i la deessa Pirene, que els grecs i els romans es dedicaren a perpetuar. En una d’aquestes històries Hèrcules, seguint la costa espanyola, arribà a les terres dominades pel rei dels bèbrices que ocupaven la comarca empordanesa. El rei tenia una filla de gran bellesa anomenada Pirene de qui es va enamorar bojament. Després de segrestar-la l’abandonà a les muntanyes on ella va morir de dolor. Per a això les muntanyes testimoni de la seva infelicitat adoptaren el seu nom.
En una altra variant més extensa el déu Atlant i Hèrcules eren enemics: eren massa forts els dos per a poder conviure. Fou llavors quan Hèrcules va conèixer la més bella deessa de les plèiades, Pirene, la filla d’Atlant de qui es va enamorar bojament. Pirene adorava el seu pare i per respecte a l’odi que ell tenia a l’heroi mític jurà que mai consentiria l’amor d’Hèrcules. Després de l’enfonsament de l’Atlàntida, Pirene va aconseguir escapar de la catàstrofe i va fugir més enllà del jardí de les Hespèrides refugiant-se a les muntanyes amb els pastors, aquestes serien després els Pirineus. Hèrcules, encara enamorat, va remoure cel i terra fins a trobar a Pirene. Al arribar a les oïdes de la deessa que Hèrcules es dirigia cap a les muntanyes per a trobar-la aquesta va decidir immolar-se cremant la serralada i acceptant la seva pròpia mort abans que caure en braços d’aquell deu tan impetuós.
D’aquí hi ha qui diu que l’immensa pira va donar nom als Pirineus, doncs en grec la paraula “Pir” significa foc. Hèrcules va veure de lluny el fum del gran incendi i corregué cap allí imaginant la tragèdia. Arribà quan ja era massa tard, la deessa dels seus amors era morta. L’Heroi quedà molt entristit i llavors començà a plorar. Fou el primer i únic fracàs de la seva vida.
Va voler enterrar el cos de la deessa en aquelles muntanyes cremades. Així que decidí erigir un colossal mausoleu. Cridà a altres titans i amb ells varen remoure grans roques i muntanyes calcinades i apilar-les fins deixar finalitzada una immensa serralada que s’alçava fins el cel i que per sempre anomenarien Pirineus en memòria de la filla d’Atlant i com a símbol del amor que sentia l’heroi. Quan Hèrcules va acabar el mausoleu sobre les crestes de les muntanyes va col·locar un sudari blanc de neu puríssima.
La llegenda de la Roca Negra de la Fosca recupera de nou el paper de la deessa Pirene. Explica que Pirene, filla dels Pirineus, després que fou alliberada de l’incendi per Hèrcules, (doncs pel que sembla no va morir cremada), decidí deixar la muntanya per a conèixer les delícies del mar. Així envià als seus servents perquè li trobessin una platja petita, per establir el seu lloc d’estiueig així com el seu niu d’amors. Els criats primer li oferiren la badia de Roses que la deessa rebutjà per ser massa gran i exposat a les mirades d’estranys, després li presentaren la cala d’Aigua Blava de Begur, que també rebutjà per ser massa pedregosa i perquè temé que les altes muntanyes del cap de Begur li recordessin massa a la llar pairal que acabava de deixar al Pirineu. Quan sembla que estava a punt de decidir-se per Calella o Llafranc, la nau en la que la deessa viatjava per la costa tingué una avaria, i es veié obligada a baixar a terra a Cap Gros, en el terme de Palamós, mentre la reparaven. Allí veié la platja de la Fosca. La fina sorra i la tranquil·litat de l’indret li produí una sensació tan dolça, que restà meravellada.
-Aquí, digué als servents, aquí m’hi bastireu un palau mig en mar mig en terra.
La platja, abans quieta i solitària, amb l’estatge de la princesa fou transformada en un petit paradís, amb jardins, horts i conreus. Els pescadors li regalaven els millors peixos del mar i ella, en compensació, amb la seva bellesa i jovenesa omplia de cançons d’alegria aquest bocí de costa empordanesa.
El senyor del castell de Sant Esteve que corona el penyal veí, ullprès per les gràcies de la deessa i per tot el que sentia contar pels seus servents, decidí conèixer-la, i li envià un missatger per a convidar-la al seu castell. La deessa no feu cap cas als oferiments del seu veí. De la negativa en restà molt desconcertat el senyor del castell, i veient el seu honor propi humiliat, li feu portar un missatge amenaçant represàlies si no accedia a ser la seva convidada al castell. La deessa li tornà mostrar indiferència.
Una nit quan al palau de la deessa tothom dormia traïdorament fou assaltat pels guerrers del castell, calant-li foc i reduint a centres el palau i els seus habitants.
Del palau de la princesa no en restà més que un munt de runes que llepades i erosionades per les ones del mar, amb el pas dels segles quedaren reduïdes a una única roca que s’alça en mig de la platja, es tracta de la Roca Negra o Fosca que dona nom a la mateixa platja.


Gabriel Martín Roig. L'Empordà Fantàstic, llegendes. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet 2004, pàgs.118-121.


LA CABRA BLANCA DE VALL-LLOBREGA
Al fons de la vall i just als peus del puig Agudell es troba el veïnat del Raval de Dalt de Vall-llobrega, abans conegut amb el nom ses Portes on va tenir lloc segons una antiga llegenda una estranya aparició. Per arribar-hi cal agafar el camí que passa per can Sabat i pel mas d’en Massa fins arribar a un promontori on s’alcen les ruïnes de l’antic poble ocultes per abundant vegetació d’on destaquen les restes de l’església romànica de Sant Mateu.
A mida que els habitants del Raval de Dalt  de Vall-llobrega es traslladaven a viure a la plana l’església anava quedant un xic massa lluny, però encara durant cada diumenge tot el poble hi anava per a sentir missa fins no fa gaire.
Un dia que estaven a punt de fer la missa, quan el mossèn i les dones ja eren dins de l’església, mentre els homes anaven entrant al recinte, van sentir un bel de cabra que procedia de l’exterior. La gent va sortir a la placeta que hi havia just al davant de l’església per a veure d’on procedia aquest bel. Alçaren la mirada i veieren una estranya llum del cel que descendia des de la muntanya. La gent la descrivia com una cabra blanca o il·luminada, amb el temps altres dirien que era un cérvol i d’altres un isard. Donat que no hi ha hagut mai ni cérvols ni isards a les Gavarres, es va considerar la descripció de la cabra com a bona.
Al veure l’animal il·luminat sobre la placeta, tothom va sortir de l’església. Quan l’església fou completament buida, l’estranya aparició va girar-se d’esquena i va desaparèixer per darrera de les muntanyes. Justament aleshores, la volta de l’església es va enfonsar. Ningú va resultar ferit per l’accident gràcies a que l’aparició d’aquella cabra lluminosa havia fet sortir tothom del recinte. En una altra versió, les dones resaven a l'interior de l'església mentre els homes estaven a la placeta. La cabra il.luminada no va descendir del cel si no que va apareixer a la vessant d'una muntanya propera. Al sentir el rebombori dels homes davant d'aquesta visió, les dones de l'església i el rector van sortir encuriosits i fou llavors quan va cedir la volta del sostre.
La gent de Vall-llobrega van estar tan agraïts que varen decidir representar la cabra a l’escut del poble.

Gabriel Martín Roig. L'Empordà Fantàstic, llegendes. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet 2004, pàgs.82. Versió extreta del llibre de Xavier Cortadellas. El poble dels cent focs. Llegendes de les Gavarres. Tarragona, Edicions El Mèdol, 1996.


LA GOJA DE CAN PONJOAN DE CALONGE
La relació sentimental entre gojes i humans es molt complexa i sovint de mútua dependència i regides per uns paràmetres fora del que és habitual. El contacte sentimental dels humans amb les gojes està dominat per la incertesa, ja que pot portar sovint el marit a la bogeria, propiciar la seva mort, dur la fortuna a la casa o la fertilitat de les collites, així com enormes riqueses.
L’amor de les gojes per l’humà amb qui ha escollit casar-se és aparentment inesgotable però presenta condicions i limitacions que generalment depenen del comportament del marit. És a dir, les gojes son personatges als que els agraden les relacions molt cuidades i respectuoses però acostumen a oferir condicions de caràcter prohibitiu; la dona accepta l’home com a marit a condició que es comprometi a no dir o no fer determinades paraules o determinats fets, quan això no és així s’ofenen amb molta facilitat i acaben trencant els vots matrimonials i desapareixent com per art de màgia. Els matrimonis entre gojes i humans han deixat, sobretot, la seva impremta en el sud del Baix Empordà, concretament a les valls d’Aro i Calonge.
El mas de can Ponjoan de Calonge era una casa pairal que tenia un bell pou de pedra just a pocs metres de la casa. Al seu interior hi vivia des de feia ja molt de temps una goja molt bella que duia uns cabells llargs, sedosos i amb blanques vestidures. Molts de vespres quan l’amo tornava cansat de la feina agafava una cadira i s’asseia vora la porta, des d’allí veia cada dia com la goja sortia del pou per estendre la seva bugada. Les primeres tardes que la va veure no li va fer gaire cas però a mida que passaven els dies va començar a parlar-li fins que s’hi va enamorar. Un vespre va proposar-li que visquessin junts. Ella ho va acceptar, va sortir del pou i va traslladar-se a la casa.
Al cap de nous mesos l’amo i la goja van tenir una filla. Un any després en tingueren una segona.
Tot anava bé fins que un dia l’amo va anar a vendre al mercat de la Bisbal. Però un cop allí els negocis es varen perllongar, com que la venda que duia entre mans era molt complicada, per a no haver de fer un tracte massa de pressa, va haver de quedar-s’hi uns dies. La mala sort feu que al poc temps d’absentar-se del mas comencés a ploure amb força. Tres dies després encara plovia a Calonge, però no pas a la Bisbal.
La goja tenia un dilema, el blat dels camps encara era verd però si continuava plovent es podriria i no tindrien collita. Així que deixà passar un dia i cridà els treballadors perquè comencessin a segar els camps. Al cap de dos dies tornà el masover i va veure que els treballadors estaven garbellant aquell blat tan verd. Enfurismat escridassà els treballadors. Aquests li digueren que seguien instruccions de la mestressa. Llavors molt empipat l’amo va entrar a la casa i, en lloc d’abraçar la seva dona, va maleir-la:
-“No hi ha boja que no bogegi, ni goja que no gogegi”, va dir.
La goja, ofesa per aquelles paraules, aquell mateix dia deixà la seva família i tornà al pou on abans vivia.
L’amo de can Ponjoan va provar de fer-se perdonar per la seva dona, però ella no volgué ni veure’l. Com que amés de goja també era mare, acostumava a sortir del pou cada cop que l’home era fora de casa per anar a vestir i pentinar les seves filles.
Quan l’amo tornava del camp els preguntava:
-Qui us ha pentinat?.
Les filles li van explicar que havia estat la seva mare que venia tot sovint.
Aleshores el marit proposà a les seves filles que mentre les pentinés la mare, s’agafessin amb unes agulles les seves faldilles. Creient que era la única manera de retenir a la dona.
El marit va fer veure que marxava del mas però a mig camí va fer mitja volta i entrà per una finestra del darrere de la casa, allí esperà amagat la tornada de la seva dona. La goja sortí del pou i anà a pentinar les seves filles, quan el marit va creure que les noies ja tenien lligada la seva mare, sortí del seu amagatall i es presentà davant de la goja per a disculpar-se. Però ella no li prestà atenció, va sortir corrent de la casa arrossegant les filles que duia lligades al vestit cap el fons del pou. D’ençà aquell dia l’amo de can Ponjoan no tornà a veure ni la goja ni les seves filles.

Gabriel Martín Roig. L'Empordà Fantàstic, llegendes. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet 2004, pàgs. 47-49. Versió extreta del llibre de Xavier Cortadellas. El poble dels cent focs. Llegendes de les Gavarres. Tarragona, Edicions El Mèdol, 1996.

BRUIXERIA A PALAMÓS: LA BEATA I LA VISITANT NOCTURNA 
Una bruixa visitava cada nit a una beata del carrer Major
La llegenda li va succeir a una dona molt beata que vivia al carrer Major. Es veu que cada nit aquesta dona es despertava sufocada, amb moltes dificultats per respirar. Ella deia que se sentia com si una persona estigués asseguda al seu damunt. Atès que aquestes molèsties es produïren durant moltes setmanes la dona, amoïnada, va anar a demanar consell al rector de Santa Maria. Després d’escoltar-la, el capellà li va lliurar un crucifix de metall i li va dir que dormís sempre aferrada a la creu i que quan tornés a sentir aquesta opressió al pit, l’alcés amb les dues mans i l’apliqués contra aquella presència misteriosa, tot recitant alguna oració. La dona, agraïda, tornà a casa seva. Aquella mateixa nit, quan era al llit, de nou es despertà sentint un estrany pes al damunt seu. Tal i com havia dit el rector, alçà el crucifix fins que tocà el cos d’aquell esperit emprenyador. Fou llavors quan va ressonar un xisclet esfereïdor. El visitant nocturn es va convertir en fum, esvaint-se en pocs segons, deixant enrere seu l’olor de carn socarrimada.
Aquell esperit no tornà més. La dona mai no va saber quina estranya presència l’havia estat assetjant durant tantes jornades. Passaren els anys i, quan tot aquell afer ja s’havia oblidat, va morir a Palamós una vella molt religiosa i pietosa. Quan la preparaven per amortallar-la van descobrir que tenia gravat sobre el pit una cremada ja cicatritzada en forma de creu. En veure això, el rector va entendre que la difunta era l’harpia que havia importunat el son de la beata. La bruixa no va ser enterrada al cementiri parroquial, si no en terra, sense beneir, a un paratge encara avui desconegut.

Gabriel Martín Roig. La bruixeria a Palamós: entre la llegenda i la història. Revista del Baix Empordà, num. 35, Desembre 2011 - Març 2012, pàgs. 18-30.


LA BRUIXA QUE VIVIA AL CARRER MAJOR DE PALAMÓS
Fons d'un antic pou d'una casa del carrer Tauler i Servià
La següent narració també té aquesta mateixa travessia palamosina com a escenari. Antigament, quan arribava la nit, els carrers de Palamós quedaven buits i solitaris. El carrer Major, que bullia d’activitat durant el dia, es convertia en una via obscura, tenebrosa, apropiada per les trobades furtives i per fer volar la imaginació de la gent. Doncs bé, s’explica que, antigament, les nits de lluna plena es distingia una ombra negra que recorria aquest carrer amunt i avall. Era la figura d’una bruixa que, segons sembla, habitava a una de les seves llars. Quan entrava i sortia de casa seva no ho feia com tothom, per la porta, si no per la bocana d’un pou que hi havia enganxat al murs de la façana8. La llegenda no determina quina era la casa de la bruixa ni a quina alçada del carrer es trobava. Sempre s’havia cregut que a l’interior del barri vell no hi havia pous, que els dos únics eren fora els murs, un al carrer de Josep Fàbrega i Pou (a prop del molí de la Bassa) i l’altre a l’acabament del carrer de Pagès Ortiz (la Fontanella). Però la recent rehabilitació de botigues i immobles del carrer Major n’ha posat al descobert un parell: un d’ells encara visible davant de l’aparador d’una joieria coneguda (cobert amb un vinil gruixut i transparent) i un altre, amagat sota el sòl, a l’entrada de la botiga d’una casa de principis del segle XX del carrer Tauler i Servià.

Gabriel Martín Roig. La bruixeria a Palamós: entre la llegenda i la història. Revista del Baix Empordà, num. 35, Desembre 2011 - Març 2012, pàgs. 18-30.

EL MENESTRAL DE SANT JOAN DE PALAMÓS I LES BRUIXES
Antic traginer de Sant Joan de Palamós
Pels volts del segle XVIII vivia a Sant Joan de Palamós un home molt descregut que no creia ni en sants, ni en supersticions, ni en bruixes i amb prou feines anava a missa. Tenia fama de burleta, se’n fotia dels seus veïns per creure en les faules que explicava l’Evangeli, per confiar en la protecció dels sants, i altres històries sobre el dimoni i els mals auguris. Fins i tot conten que es discutia sovint amb el capellà de Santa Eugènia pel fet de rebutjar la protecció de la Verge. Aquest personatge tenia un carro i traginava sovint blat i queviures entre Palamós i Sant Joan, fent i desfent el vell camí que des de la plaça dels Arbres, anava pel carrer Sant Joan Baptista de la Salle, es bifurcava a l’actual carrer Muntaner i seguia tot dret cap a Sant Joan pel carrer de l’Hospital i Major de Sant Joan. Aquest era de fet el camí ral de Palamós a Palafrugell. Donat que el trajecte era curt i sovint massa transitat, per gaudir d’un viatge tranquil sortia a primera hora del matí i tornava al vespre quan es feia fosc. Una d’aquelles tardes d’hivern, l’home es va entretenir tot xerrant a la Planassa, més de l’acostumat, i se li va fer fosc. Tornava a Sant Joan carregat de sacs de blat. Quan les últimes cases de Palamós quedaren a la seva esquena va escoltar com si algú xiuxiuegés ben a la vora. Va girar el cap i, en no veure ningú, no li va donar importància. Però a mesura que avançava, unes veus de dona s’anaven multiplicant. L’home provava de buscar algú amagat entre la foscor, fins i tot va aturar el carro per comprovar si no hi havia ningú pels voltants. En reprendre la marxa el xiuxiuejos anaren en augment, combinant-se amb somriures esgarrifosos. Visiblement nerviós, agità les brides per accelerar el pas i arribar el més aviat possible a casa, però inexplicablement el carro cada cop anava més lent. Al bell mig dels camps, dins la foscor més absoluta, les veus l’envoltaren i es tornaren més intimidadores. Encara que no entenia el que deien, semblaven sortir de la boca de més de cent dones. El menestral, aterrit, va resar totes les oracions que recordava de petit, tot tipus de lletanies i súpliques a la protecció de la Nostra Mare Santíssima. Després d’una eternitat, quan arribà a les primeres cases de Sant Joan, les veus van desaparèixer sobtadament. Va lligar el matxo (que estava més cansat de l’acostumat) davant del seu portal. Va entrar a casa pàl·lid, tremolós, repetint jaculatòries pietoses i donant gràcies a la Santa Mare Església per conservar la seva vida.
L’endemà, en llevar-se, va anar a descarregar els sacs de blat que havia deixat al carro. Va descobrir que pesaven com un mort. En obrir-los va veure que al seu interior no hi havia ni un sol gra de blat, si no que, per estrany que pogués semblar, estaven tots plens de pedres. Diuen que des de llavors aquest menestral va ser una de les persones més creients i beates de tot el poble.

Gabriel Martín Roig. La bruixeria a Palamós: entre la llegenda i la història. Revista del Baix Empordà, num. 35, Desembre 2011 - Març 2012, pàgs. 18-30.