Els Comtes de Palamós


Genealogia dels comtes de Palamós, barons de Calonge i barons de Bellpuig d'Urgell

BARONIA DE PALAMÓS

Joan de Vilamarí (Baró de Palamós entre 1466-1479)

Armes de  Joan III de Vilamarí, Baró de Palamós.
Joan de Vilamarí (? - 1479), va ser un noble i militar català del llinatge de Vilamarí, probablement fill de Pere Vilamarí i d’Agnès, senyora de Boadella. Va succeir el seu oncle, Bernat I de Vilamarí, en la senyoria de Palau-saverdera. Sota el regnat d’Alfons V d'Aragó va ser patró de galeres i nomenat procurador reial de Menorca amb el qual, el 1440, va obtenir possessions a Ciutadella i altres llocs de l’illa. Quan el rei Alfons va morir va continuar al servei del seu fill Ferran I de Nàpols, tot i que després es va decantar per Joan II d'Aragó «el Sense Fe» seguint les passes del seu oncle, Bernat I de Vilamarí, almirall i capità general de l'Armada Reial. El 1463, en plena guerra civil catalana, després de la mort del seu oncle, Joan II el va nomenar successor i li va concedir la capitania de l’armada i el càrrec de lloctinent dels comtats del Rosselló i Cerdanya quan fossin recuperats. Davant de l'Armada Reial Joan de Vilamarí va dirigir el blocatge d'Amposta (1465-66), però fracassà en l'ajuda que per mar volia prestar a la guarnició reial de Girona. Per recompensar la fidelitat i els bons serveis d’aquest cavaller, el 6 de maig de 1466 el rei Joan II va signar un document, en el campament contra la vila d’Amposta, on concedia al cavaller Joan de Vilamarí (que llavors ja era senyor de Palau-saverdera i de Boadella) el títol de baró de Palamós, una batllia reial a la que Joan II va privar dels seu privilegis per haver-se decantat per Pere de Portugal. Per tant com a càstig, es va privar a la vila de tots aquells privilegis que oferia la protecció de la corona, considerant que els palamosins no eren dignes dels drets civils, llibertats, gràcies i immunitats del domini reial. Hem de pensar que quan es concedeix la baronia el 1466, Palamós estava encara sota domini de les tropes de la Generalitat i de Pere de Portugal. Joan II havia afirmat que qui posseís Palamós guanyaria la guerra, tot ponderant la vàlua estratègica del port. Finalment la vila de Palamós va capitular davant les forces d'aquest rei el 12 de novembre de 1471. Però no va ser aquesta la única gràcia que va tenir Joan II amb Joan de Vilamarí, el 1467 van concedir-li altres dominis feudals: les baronies de Bosa a Sardenya i el 1468 la de Planargia. Durant la Revolta de Sardenya va anar a l'illa per tal de socórrer el lloctinent Nicolau Carròs d'Arborea i de Mur, contra Lleonard II d'Alagó i Arborea, a qui va capturar el 1478 conduint-lo fins a Sicília. Després a servir a la República de Florència, i com a capità general li fou encarregada la recuperació de Còrsega el 1479. Va morir poc després solter i sense fills, aquell mateix any. Tot i que havia nomenat hereu al seu cosí germà Bernat de Vilamarí, que també va ser almirall i capità general de l’armada catalano-aragonesa sembla ser que aquest mai va prendre ni reclamar la possessió de la baronia de Palamós.

El 1479 Palamós torna de nou a la corona.

LLINATGE DE REQUESENS


Armes de la família Requesens
Els Requesens van ser un dels més antics i qualificats llinatges de Catalunya. S’afirma que el seu fundador i principal ascendent era parent de la casa Valois de França, la qual va passar des del Rosselló a Catalunya per lluitar contra els musulmans en les primeres etapes de la reconquesta de la península. Les seves armes representen tres rocs, peces d’escacs daurades sobre un camp d’azur, disposats en forma triangular. Anys més tard els Recasens de la casa Barcelona van incorporar a les seves armes les del regne d’Aragó, és a dir, les quatre barres sobre fons daurat, doblement representades en un escut quartejat.



Galcerà de Requesens ( el primer comte de Palamós, 1484-1505)
Escut comtal de Galcerà de Requesens
amb les barres de la Corona d'Aragó.
Galcerà de Requesens i Joan de Soler (circa 1439 - Barcelona 8 de setembre del 1505). Va ser el primer comte de Palamós i baró de Calonge. Fill del governador de Catalunya Galcerà de Requesens i de Santacoloma i germà del també governador Lluís, tot i que va tenir altes 11 germans. La seva mare va ser Isabel de Soler (c. 1405-1486), senyora d’Andreu, Rosanes, Martorell i Molins de Rei. Galcerà va estar primer al servei del rei Ferran I de Nàpols com a capità de l'armada. El 1465 amb un nombrós estol de vaixells va aconseguir bloquejar l'illa d'Ischia, on es mantenia revoltat Joan de Torrelles i López de Gurrea (comte d’Ischia), partidari de Renat d'Anjou. El propi Ferran I, rei de Nàpols, li va agrair personalment els seus serveis atorgant-li el 1468 el comtat d’Avellino. El 1471, amb deu galeres, es va unir a la flota veneciana per fustigar les illes turques, on juntament amb Piero Mocenigo, duc de Venècia, va atacar Rodes, Cos i Samos, situades al mar Egeo. Ja sota les ordres de la corona d’Aragó i de Ferran II (El rei catòlic) va combatre els rebels d’Oristano a Sardenya, amb els que va signar un tractat de pau. El 1472 va fer de mitjancer entre el rei Ferran el Catòlic i el ja vençut Lleonard d’Alagó (jutge d’Arborea) i ambaixador del rei de Nàpols a Barcelona. Galcerà va ostentar el càrrec de capità general de l'armada dels reis catòlics durant la campanya de Màlaga contra el debilitat regne natzarí de Granada. 
Nau de Galcerà de Requesens en una pintura de 1466
El 1484 el propi monarca li va concedir els títols de comte de Palamós i baró de Calonge. El 1494 va ordenar construir un nou moll a Palamós completant així el que ja hi havia des de mitjans del segle XV. El 1495, conjuntament amb Gonzalo Fernández de Córdoba, el Gran Capitán, mana una armada de 60 naus, 20 llenys, que porten 6.000 infants i 700 genets. La seva finalitat era desallotjar als partidaris del rei de França de les places de Nàpols i Sicília que tenien ocupades. Ho van aconseguir, i fins hi tot van arribar uns mesos més tard fins les portes de Roma. Un any abans de la seva defunció, Ferran II li va concedir el seu darrer títol, els comtat d’Avellino.



Beatriu Enríquez (1440-1506)
Beatriu Enríquez de Arana, il.lustració
de James Seix, 1878.
Galcerà de Requesens es va casar dues vegades, primer amb Elena Baucio i Ursino, filla del comte d’Ugento i duc de Nardo, amb la que no va tenir descendència, i en segones núpcies amb la noble castellana Beatriz Enríquez de Velasco, filla d’Alfonso Enríquez de Guzmán, comte de l’Alba de Liste. Amb aquesta va tenir dos filles Isabel de Requesens que va succeir el seu pare en tots els seus títols i Maria de Requesens que es va casar amb Antoni Folch de Cardona, vescomte de Cardona.
Escut dels Enríquez
Cal puntualitzar que la historiografia oficial,  quan es refereix a Beatriu Enríquez, afegeix “de Velasco” a la comtessa palamosina, ara bé, segons molts historiadors actuals, aquesta dada no pot ser correcta perquè Beatriz Enríquez de Velasco consta que el 1473 va contraure matrimoni amb Diego Fernandez de Córdoba (comte de Cabra) i que va morir en 1486.

Sostenen que la que va ser esposa de Galcerà de Requesens, no va ser cap altra que Beatriu Enríquez de Arana, una noble dama cordovesa emparentada amb els Portocarrero de Moguer, potser filla natural de la reina Joana Enríquez (esposa de Joan II) i abans d'esdevenir comtessa amant de Cristòfol Colom amb qui tingué, fins hi tot, un fill.  Encara hi ha moltes incògnites per resoldre entorn de la veritable identitat de la primera comtessa de Palamós.

Lluís de Requesens (comte de Palamós, 1505-1509)
Tomba de Lluís de Requesens a la Seu de Lleida
Lluís de Requesens i Joan de Soler (1435 - 1509) va ser fill del governador Galcerà de Requesens i de Santacoloma, de qui va heretar la baronia de Molins de Rei. Va ser fidel partidari de Joan II durant la guerra civil i declarat “enemic de la terra” per la Generalitat de Catalunya el 1462. El 1465 va contraure matrimoni amb Elfa de Cardona Anglesola i de Centelles amb qui va tenir un fill, Galcerà Lluís de Requesens. El 1468 va exercir de conseller del príncep de Girona, Ferran II, anys en que progressà ràpidament arribant el 1472 a ostentar el càrrec de capità de Castellví de Rosanes. Aquell mateix any va entrar a Barcelona després de la capitulació de la ciutat i el rei el va nomenar governador general de Catalunya, càrrec que va exercir en moments difícils com la segona guerra remença. El 1474 es va rebre el títol de baró de Castellvell, a pesar de l’oposició dels seus habitants. Quan era a Bercelona va vire a l'antic palau menor de Barcelona, on el 1479 es posà la capella ardent de Joan II.  El 3 d’abril de 1501 es va casa en segones núpcies amb Hipòlita Roís de Liori i de Montcada, amb qui va tenir dos fills: Gaspar que va morir quan era infant i Estefania de Requesens.
Fragment de la tomba de Lluís de Requesens a Lleida
El 1505, després de que el seu germà Galcerà va morir sense descendència masculina, Lluís va heretar el comtat de Palamós. El desig de Galcerà de perpetuar en el seu títol el cognom Requesens va ser la causa de que els succeís Lluís per davant de les seves pròpies filles. Això va originar un plet entre la vídua i les filles de Galcerà i el seu germà Lluís que va guanyar aquest darrer. Des de llavors Lluís de Requesens va estar en la pacífica possessió del comtat de Palamós fins el dia de la seva mort el dia 16 de novembre de 1509. Hi ha historiadors que identifiquen la figura de Lluís de Requesens, sense gaire seguretat, amb el poeta mossèn Lluís de Requesens del qual es conserven cinc discretes cobles esparses de tema amorós.

Hipólita Roís de Liori, comtessa de Palamós en condició de tutora (1509)
Armes de Rois de Liori
Hipòlita Roís de Liori i de Montcada (1479-1546) va néixer a València. Les primeres notícies que tenim d'ella és en el testament del seu pare, Joan Roís de Liori, l'any 1489. El 3 d’abril de 1501 va contraure matrimoni amb el governador general de Catalunya, Lluís de Requesens i Joan de Soler, el 3 d'abril de 1501. Quan es va casar es trasllada al Principat i inicia el seu conegut epistolari que durarà fins la seva mort i del que s’han conservat 870 cartes, de les quals 89 són escrites per ella a familiars, amics i administradors. Hipòlita era una dona ambiciosa i li calia assegurar-se bones influències, i les va fer servir abastament perquè a través de la correspondència comprovem que no deixa de demanar, per mitjà de la seva filla, o al seu gendre directament, un seguit de privilegis i de favors reials per als seus negocis, per a la seva família i amics. En un conjunt de 15 cartes destinades al seu cosí Honorat Joan, en alguna d’elles signa com “la trista comtessa de Palamós”. Amb Lluís de Requesens va tenir dos fills: Gaspar que va morir quan era infant i Estefania de Requesens, coneguda pel seu casament amb Juan de Zúñiga, preceptor del infant Felip, futur Felip II.
Epístola manuscrita d'Hipòlita
 Rois de Liori
L’any 1509 Hipòlita es va quedar vídua esdevenint usufructuària d’un important patrimoni: les baronies de castell de Castellví de Rosanes i de Martorell, amb el seu palau, conegut per torre dels Crossos o torre de Santa Llúcia; les parròquies de Sant Esteve Sesrovires, Abrera, Sant Andreu de la Barca, Sant Vicenç de Castellbisbal i Sant Pere d´Abrera; també del palau, la baronia i la vila de Molins de Rei, Santa Creu d´Olorda i Sant Bartomeu; i del Palau reial Menor de Barcelona. També va ostentar, temporalment, el títol de comtessa de Palamós, que li pertanyia per dret a Isabel de Requesens i Enríquez. Ho va fer en condició de tutora de la seva filla Estefania de Requesens per no tenir encara l’edat necessària. 
Ja no es tornarà a casar i dedicarà tots els seus esforços a mantenir i engrandir el patrimoni familiar amb tota mena de negocis i plets. L’any 1546 va morir los Alcazares de Madrid i on va ser enterrada a l’església de la Concepció.



Estefania de Requesens (heretà el comtat de Palamós el 1509-1513)
Signatura autògrafa d'Estefania de Requesens

Galcerà Lluís de Requesens era el fill primogènit de Lluís de Requesens per tant ell li pertocava heretar el comtat de Palamós. Però les esperances del seu pare van quedar truncades, ja que Galcerà va morir prematurament cap el 1507. Amb la mort de Lluís de Requesens el comtat de Palamós va passar doncs a mans d’una nena joveneta, Estefania de Requesens (? - Barcelona 1549), baronessa de Castellvell i de Molins de Rei, filla del segon matrimoni de Lluís amb Hipòlita Rois de Liori. Mentre no fos major d’edat Estefania va quedar sota la tutela de la seva mare, que va ser reconeguda com a comtessa de Palamós fins el dia de la seva mort. Estefania. Quan era jove, va formar part del cercle de seguidores d'Ignasi de Loyola durant l'estada que va fer aquest sant a Barcelona els anys 1524-1526.  Amb la seva mare pledejà pel comtat de Palamós contra la seva cosina germana Isabel de Requesens i Enríquez i tot i que va guanyar Estefania més tard li en féu cessió. Va renunciar al comtat de Palamós al no acceptar la condició testamentària imposada pel seu pare que l’obligava a casar-se amb algun dels seus cosins de Sicília i Xipre, per tal de perpetuar el cognom Requesens i refermar el patrimoni del llinatge.
Retrat de Juan de Zuñiga Avellaneda
fet per A.Berruguete.
A pesar de l’oposició de la seva mare, el 1526 Estefania es va casar amb Juan de Zúñiga i Avellaneda, camarlenc del rei i futur preceptor del príncep Felip, amb qui va tenir diversos fills, entre ells Lluís de Requesens i Zúñiga, cap militar i vencedor de la batalla de Lepant. Degut al càrrec que ostentava el seu marit, el 1534 va anar a viure a la cort iniciant un procés de castellanització de la família. Tot i residir a Madrid, Estefania no va abandonar mai la seva llengua que va procurar transmetre als seus fills i que va emprar en la correspondència amb la seva mare. El 1542 va assumir l’herència del seu germà Galcerà de Requesens i de Cardona. Quan Estefania va enviudar el 1546 va tornar a Barcelona on va romandre fins la seva mort que esdevindria tres anys després. Estefania ha passat a la història per l’epistolari mantingut amb la seva mare des de la cort entre 1533 i 1540. Es tracta de 102 cartes, escrites en català, que recullen un testimoni únic de la vida de la cort de l’emperador Carles I.

Isabel de Requesens (comtessa de Palamós, 1513-1534)
Isabel de Requesens retratada per Raffaello
Sanzio i Giulio Romano (Museu del Louvre, París)
Isabel de Requesens i Enríquez (1490?-1534 o 1539). Comtessa de Palamós, de Trivento i Avellino i senyora de la Baronia de Calonge, virreina consort de Nàpols. Filla i hereva del comte de Palamós Galceran de Requesens i de la castellana Beatriz Enríquez. Va quedar òrfena l'any 1506 amb un grapat de títols i una gran fortuna. El 16 de gener de 1506, se li va concedir la llicència reial per contraure matrimoni, amb dispensa de consanguinitat, amb el seu cosí Ramon Folch de Cardona, senyor de la baronia de Bellpuig, un noble que tenia 30 anys més que ella. Alguns historiadors afirmen que Ramón de Cardona era fill natural del rei Ferran el Catòlic. Varen tenir dos fills: Ferran de Cardona-Anglesola i de Requesens, segon duc de Somma i Catalina Folch de Cardona. A la mort de Lluís de Requesens es creà un enfrontament per la titularitat del comtat de Palamós entre Estefania (filla de Lluís) i Isabel (filla de Galceran).
Retrat d'Isabel de Requesens en una clau
de volta del convent de Bellpuig d'Urgell
El plet el va guanyar Estefania. El 1510 va cedir el comtat a la seva cosina Isabel. De fet, per a ser més precisos, el 3 d’agost de 1513, es dictà la sentència en virtut de la qual es va donar a Isabel de Requesens i a les seves germanes Joana i Maria el comtat de Palamós, “pro-indiviso” a totes d les germanes. Tot i això el títol de comtessa de Palamós va recaure únicament en Isabel.
 El pintor Raffaello Sanzio i el seu deixeble Giulio Romano van fer un retrat d'ella encarregat l'any 1518 pel cardenal Bibbiena. El papa Lleó X el va obsequiar a la cort francesa i complaure així el seu rei Francesc I, home faldiller i rival del marit d'Elisabet, Ramon Folch de Cardona. Actualment aquesta pintura es pot veure al Museu del Louvre de París.


LLINATGE DELS FOLCH DE CARDONA-ANGLESOLA- FERNANDEZ DE CORDOBA.

Escut dels Cardona-Anglesola en una mènsula de
l'església de Santa Maria de Palamós.
Els Cardona és un del llinatges més antics i importants de Catalunya. Cal cercar-ne l'origen en els vescomtes d'Osona, posseïdors del castell de Cardona, els quals vers el 1062 prengueren la denominació de vescomtes de Cardona. El nom de Cardona, però, no fou usat d'una manera sistemàtica i continuada com a cognom fins a mitjan segle XII, que s'introduí al vescomtat la nissaga dels Claramunt. Malgrat això, hom acostuma a donar el cognom de Cardona als membres d'aquest llinatge que prengueren el títol de vescomtes de Cardona. El seu nom més característic fou el de Folch pel fet d'haver estat emprat com a segon nom gairebé per tots els seus membres. La línia dels barons de Bellpuig, després ducs de Somma i Sessa i comtes de Palamós, els membres de la qual es cognomenaren de Cardona i d'Anglesola i, a vegades, d'Anglesola i de Cardona, s'inicià amb un fill del comte Hug II de Cardona (conegut també per Hug I d'Anglesola) anomenat Hug de Cardona-Anglesola i de Luna), mort vers el 1410, que heretà del seu pare les baronies de Bellpuig (o d'Anglesola), Linyola i Utxafava i les senyories de Maldà, Maldanell i Golmés, al pla d'Urgell. Fou conseller i camarlenc del rei Martí I (1397) i, el 1398, un dels capitans de l'expedició naval contra Tedelís. El seu fill i successor, Ramon de Cardona-Anglesola i de Pinós (Ramon II d'Anglesola), mort el 1460, fou un actiu polític que participà assíduament en les corts del 1430 al 1448. La seva filla, Elionor de Cardona-Anglesola i de Centelles, es casà amb el marquès d'Oristany a Sardenya. Els barons de Bellpuig adquiriren, per raó de matrimoni (1506), l'herència dels Requesens, comtes de Palamós, Trivento i Avellino i barons de Calonge, pel qual fet passaren a dir-se de Cardona d'Anglesola i de Requesens. Més tard, pel casament amb la néta i hereva de Gonzalo Fernández de Córdoba, el Gran Capità, recaigueren també en aquesta línia els ducats de Sessa i de Baena, el comtat de Cabra i el vescomtat d'Iznájar, que convertí els Cardona en grans terratinents a Andalusia. Adquiriren així l'obligació d'usar el cognom Fernández de Córdoba, cosa que feren, algunes vegades col·locat davant i d'altres darrere del de Cardona, segons les circumstàncies de lloc, sense oblidar tampoc els altres cognoms d'Anglesola i de Requesens que havien de portar per raons d'herència. Va pertànyer a aquesta línia Fèlix de Cardona-Fernández de Córdoba (mort el 1709), duc de Sessa i de Somma, que fou ambaixador a Roma, capità general de la mar i de les costes d'Andalusia i president del consell d'Índies (1702). La línia s'extingí el 1768 amb la seva néta, i l'herència passà als Ossorio de Moscoso, marquesos d'Astorga i comtes d'Altamira.


Ramon Folch de Cardona (comte de Palamós, 1513-1522)
Sepulcre de Ramon Folch de Cardona
a l'església de Sant Nicolau de Bellpuig
Ramon Folch de Cardona, Anglesola i Requesens (Bellpuig d'Urgell 1467 - Nàpols 1522) comte d'Oliveto, baró de Bellpuig, Virrei de Sicília (1507-1509) i de Nàpols (1509-1522) i capità general de la Santa Lliga (1511-1513). Fill d'Antoni de Cardona-Anglesola i de Centelles i de Castellana de Requesens, heretà la baronia de Bellpuig. Pel seu matrimoni amb Isabel de Requesens, fou comte consort de Palamós, de Trivento i d'Avellino i baró de Calonge. Va ser un dels personatges més influents de l'època —hom deia que Ferran II pensava fer-lo rei de Nàpols i fins i tot que era fill natural d'ell—, tingué tota la complexitat d'home de govern i una vida fastuosa. Lluità, a les ordres del Gran Capità, a la segona campanya per a la conquesta de Nàpols i a la presa de Mers-el-Kébir (1505), com a almirall. El 1507 Ferran II de Catalunya-Aragó, arribat a Nàpols amb la seva nova muller, Germana de Foix, el nomenà virrei de Sicília. El 1509 succeí Joan d'Aragó com a virrei de Nàpols.
Retrat de Ramon Folch de Cardona en
un relleu de la seva tomba.
Poc temps després aconseguí del rei que abandonés el projecte d'introduir a Nàpols la Inquisició. Nomenat capità general de la Santa Lliga (1511), al capdavant de les tropes pontifícies assetjà Bolonya, revoltada contra el papa, però Gastó de Foix, duc de Nemours (germà de Germana de Foix i cap de l'exèrcit francès), l'obligà primerament a retirar-se i el derrotà després a Ravenna (1512), en una de les batalles més sagnants d'Itàlia. La marxa de la guerra esdevingué, tanmateix, des d'aleshores favorable als aliats: Ramon operà amb èxit a Llombardia (entrà solemnement a Milà al costat del duc), a Toscana contra la república florentina (Prato fou ocupada i saquejada (1512), i a Florència foren reinstaurats els Mèdici), i arribà a bombardejar Venècia (1513). A la mort del papa Juli II (1513) prosseguí com a cap de l'exèrcit del nord d'Itàlia fins a l'arribada de la poderosa expedició de Francesc I de França el 1515, en què tornà a Nàpols. Durant la seva absència, tingué com a lloctinents seus a Nàpols el cardenal Francesc Remolins (1511-13) i el virrei de Sicília Hug de Montcada.
 El 1516, a la mort de Ferran II de Catalunya-Aragó, hagué d’afrontar una rebel·lió a Palerm que havia expulsat el dit virrei. Fou confirmat en el càrrec de virrei de Nàpols per Carles V, i fou recompensat amb el ducat de Somma (1502), el comtat d'Oliveto (1515) —confiscat a Pedro Navarro— i la dignitat honorària i hereditària de gran almirall de Nàpols (1519).
Possible retrat de Ramon Folc de
Cardona (Col.lecció particular)
L'anònim autor, contemporani seu, de la novel·la sentimental Qüestión de amor, bastida sobre la vida a la seva cort, el presenta només en el caire ostentós, anant a la guerra a Ravenna amb gran luxe d'abillaments i comitiva. Torres Naharro, al Psalmo en la gloriosa victoria que los españoles ovieron contra venecianos, el presenta vencedor a la batalla de Motta el 1513. Romeu Llull, en la seva estada a Itàlia, li dedicà un afalac en una poesia inclosa al Jardinet d'orats. Encara avui li és aplicada la dita —en castellà— Más listo que Cardona. Mort a Nàpols, fou traslladat a Bellpuig on va ser enterrat al sepulcre de marbre construït per l'escultor italià Giovanni Merlano da Nola, obra mestra renaixentista.

Ferran Folch de Cardona (comte de Palamós entre 1534-1571)
Llosa sepulcral de Ferran Folch
de Cardona al Monestir de Sant
Cugat del Vallès.
Ferran Folch de Cardona, Anglesola i de Requesens (1522 - 1571). Duc de Somma i gran almirall de Nàpols. Fill del virrei de Nàpols, Ramon de Cardona-Anglesola i de Requesens, i d’Elisabet de Requesens, va néixer el 1521. Afeccionat a la literatura i a la filosofia com el seu pare, Ramon Folch de Cardona, es va caracteritzar per un apropament als antics i als nous escriptors. Es va convertir en un gran mecenes de la literatura, sense límit de nacionalitats ni llengües. Va contribuir notablement a introduir en el context hispànic el gust per la literatura italiana, representada per Joan Boscà i Garcilaso de la Vega, ambdós al seu servei a Nàpols durant una temporada. Admirador d'Ausiàs Marc, intervingué en la compilació dels manuscrits de les obres d'aquest poeta, copiats el 1541 i el 1542, i en costejà les edicions barcelonines. A ell dedicà l'editor Claudi Bornat la seva edició del 1560 de les Obres del valerós cavaller i elegantíssim poeta Ausiàs March.
Escut heràldic de Ferran Folch de Cardona Anglesola
Joan Boscà dedicà a la seva muller, la duquessa de Palamós, que havia restat fidel a la seva formació italiana, els seus Sonetos y canciones a la manera de los italianos, així com també a ella el monjo de Montserrat Pedro de Chaves també li va dedicar el seu Libro de la vida y conversión de Santa Magdalena (1549). Ferran va ser conseller del Consell col·lateral del regne de Nàpols i el 1548 va ser declarat membre del cavallers de l’orde d’Alcántara. Ferran va morir 13 de setembre de 1571 i va ser enterrat al Monestir de Sant Cugat del Vallès, on encara se'n conserva la primera làpida sepulcral amb la inscripció següent: A la memòria de l'Il·lustríssim Ferran Folc de Cardona-Anglesola, almirall de Nàpols, duc de Somma, comte d'Oliveto i de Palamós.
                                                                                                             
Beatriu Fernández de Córdova.
Tomba de Beatriu Fernández de Córdoba
 a l'església de Sant Nicolau de Bellpuig
El 15 de juny de 1539 Ferran Folch de Cardona es va casar amb Beatriu Fernández de Córdoba i Figueroa (1523-1553), també coneguda com a Beatriu Figueroa, quan només tenia 16 anys. El matrimoni es va celebrar a la població andalusa de Baena, que pertanyia al duc de Sessa. Era neta per part de mare del Gran Capità, Gonzalo Fernández de Córdoba i filla de Luís Fernandez de Córdoba, quart comte de Cabra . El seu germà era el duc de Sessa, altre important senyor jurisdiccional en el regne de Nàpols i Andalusia. Va residir habitualment a Barcelona, on esdevingué un dels personatges més influents de la ciutat. Va tenir cinc fills: Lluís, Antoni, Ramon, Jerònim i Ana. Beatriu va disposar en el seu testament que les seves despulles havien de ser enterrades en el lloc on el seu marit disposés. Tot i que inicialment va ser soterrada a la capella del castell de Sant Miquel, aquest emplaçament va resultar provisional i traslladades a sota de l'altar major del convent de Sant Bartomeu de Belpuig d’Urgell. Actualment es troben a l'església de Sant Nicolau de Bellpuig.


Lluís Folch de Cardona (comte de Palamós, 1571-1574)
Luis Folch de Cardona y Fernández de Córdoba (1549-1574), gran almirall de Nàpols, va ser qui va succeir el 1571 al seu pere Ferran de Cardona degut a que era el primogènit. Però el nou compte de Palamós no va durar gaire, al cap de només tres anys, l'any 1574 va morir solter, sense descendència i intestat (sense fer testament ni escollir successor). Tots els dominis van passar automàticament al seu germà Antoni Folch de Cardona.


Antonio Fernández de Córdoba (comte de Palamós entre 1574-1606)
Arrmes dels Fernández de Córdoba
Folch de Cardona.
Antonio Fernández de Córdoba Folch de Cardona i Requesens (ca.1551-1606) era fill de Ferran Folch de Cardona. Va heretar el títol de comte de Palamós el 1574 després de la mort del seu germà Lluís. Va ser cavaller comandant de l’ordre militar de Calatrava. Va ser ambaixador espanyol a Roma entre 1590 i 1604 servint els monarques Felip II d’Espanya i Felip III. Durant la seva estada a la capital italiana va intimar amb el conegut pintor Peter Paul Rubens. Va ser també cap de protocol de la reina consort Margarita d’Austria. Es va casar el 19 de juny de 1578 a la localitat de Torà (Catalunya) amb Juana Fernández de Córdoba Cardona i Aragón (1557-1634), filla de Diego Fernández de Córdoba, marquès de Comares. Antonio Fernández de Córdoba va morir el 1606 a Valladolid a l’edat de 55 anys. Antonio Fernández de Córdoba va ser el primer comte de Palamós que va ostentar el ducat de Sessa, a partir de llavors ell i tots els seus descendents serien coneguts com a Duc de Sessa.



Lluís Fernández de Córdoba (comte de Palamós entre 1606-1609)
Bust de Lluís Fernández de Córdoba a Lucena
Luís Fernández de Córdoba Cardona i Aragón (Baena 1582-Madrid 1642). Es va formar a Roma i va establir la seva residència a Madrid per estar aprop de la cort. Abans d'heretar tots els títols del seu pare, ja era conegut com a comte de Cabra. El 24 de març de 1599 va contraure matrimoni amb Mariana de Rojas, marquesa de Poza. Obtingué la restitució dels títols honorífics de Gran Almirall i Capità General del mar del regne de Nàpols. Va ser comanador de les rendes de l’orde de Sant Jaume a les localitats d’Albanchez de Úbeda i Bedmar (Jaén). Al morir Antonio Fernández de Córdoba el 1606 el seu fill Lluís va heretar el comtat de Palamós, però per deutes de censals es va veure obligat a vendre’l a la seva mare juntament amb altres dominis que foren del seu pare. Va ser un amant de la literatura i en vida va ser protector i mecenes de Lope de Vega, amb qui va tenir una correspondència constant. Aquest autor li va dedicar l'edició de la Parte cuarta de Comedias (1614). Va ser tanta l’amistat del comte de Palamós que quan Lope de Vega va morir va ser marmessor testamentari i va sufragar les despeses de l'enterrament i dels funerals. 

Joana Fernández de Córdoba (comtessa de Palamós entre 1609-1626)
Juana Fernández de Córdoba ja havia estat comtessa consort entre els anys 1574-1606, arrel del seu matrimoni amb Antonio Fernández de Córdoba, fins que la titularitat del comtat va passar en mans del seu fill Lluís. Lluís Fernández de Córdoba va ser comte escassament tres anys fins que els deutes li obligaren a vendre el domini a la seva mare. Així Joana Fernández de Córdoba el 1609 va prendre possessió del comtat fins el 1626 en que tornarà a mans del seu fill. Va ser una comtessa molt estimada pels seu vasals quan va morir l’any 1631 els palamosins li dedicaren tres dies de dol.

Lluís Fernández de Córdoba (comte de Palamós entre 1626-1640)
Escut de Luís Fernández de Córdoba
en un document de l'època
Lluís Fernández de Córdoba, Folch de Cardona, ja havia estat comte de Palamós entre els anys 1606-1609 abans de que els deutes li obliguessin a vendre el títol a la seva mare. Doncs bé, el 1626 va recuperar el comtat de mans de la seva mare Joana i en seria titular fins el dia de la seva mort. El 1640 quan a Catalunya es van produir les sublevacions contra la monarquía (la Guerra dels Segadors) Lluís es va mantenir fidel a Felip IV de Castella. Com a conseqüència d’això les seves rendes de Palamós van ser segrestades i va ser desposseït de tots els seus dominis en el principat de Catalunya, el Rosselló i la Cerdanya. La sentència del judici a que fou sotmès, es del 6 de setembre de 1643, una data posterior a la seva mort. La ressolució d'aquest judici va condemnar a la nissaga Fernández de Córdoba a ser desposseïts del comtat de Palamós.


DOMINACIÓ FRANCESA

Lluis XIII de França (Palamós sota el domini francès, 1640-1655)
Armes de Lluís XIII de Borbó
Durant la Guerra dels Segadors, el 1640 els catalans es van aliar amb els francesos reconeixent com a rei propi a Lluís XIII de França, fet que els enfrontà amb les tropes castellanes. Alguns nobles catalans no acceptaren l’autoritat del monarca gal posant-se al costat de Felip IV d’Espanya. Entre aquests hi havia el comte de Palamós Lluís Fernàndez de Córdoba i el seu hereu, Antoni. La sentencia del judici a que foren sotmesos el 6 de setembre de 1643, els va condemnar a ser desposseïts dels seus títols. El 21 d’octubre del mateix any, Pau Castelló, procurador fiscal de la cort reial, va prendre possessió del comtat de Palamós en nom del monarca francès, atès que des del 1640 la vila ja estava ocupada per tropes franceses comandades per Nicolas-François Blondel (1618-1686) qui va exercir un temps de governador de la plaça.
Retrat de Nicolas-François Blonddel
Blondel va ser un prestigiós militar, enginyer i arquitecte francès que va participar activament en la Guerra dels Trenta Anys. Dominava perfectament l’italià, el portuguès, l’alemany i l’espanyol. El 1640 el cardenal Richelieu li va confiar importants missions a la península. Després de l’atac del moll de Tarragona, Richelieu el va nomenar governador de Palamós. Es desconeix el temps que va romandre en aquesta vila però sabem que el 1647 ja comandava una altra expedició naval a Nàpols. El 1652 va ser nomenat mariscal de camp i va posar fi a la seva carrera per dedicar-se plenament a l’arquitectura. 

Durant aquests anys el comtat perd la seva unitat, així entre el 1648 i el 1654, la jurisdicció de les parròquies de Vila-romà, Vall Llobrega i la baronia de Calonge van ser cedides al cavaller Francesc Calvó i de Gualbes (1625-1690) que va ser nomenat baró. Calvó va ser un capità barceloní, conegut amb el sobrenom de “el valent”, que es va distingir per servir a l’exèrcit francès. Després de la batalla de Montjuich el 1641, Calvó, com molts aristòcrates catalans, es va decantar per l’exèrcit francès. Així va ser com Francesc Calvó, a pesar de la seva joventut, va oferir els seus serveis al nou governador francès de Catalunya, Josep de Margarit, marquès d’Aguilar.
Armes de Francesc Calvó i de Gualbes
baró de Calonge, Vila-romà i Vall-llobrega.
El 7 de maig de 1644 es va casar amb Maria de Margarit, filla de Felip de Margarit, senyor de Castelló d’Empúries.  Gràcies a les seves accions militars va ser distingit
amb el rang de Coronel el 1654. Calvó va participar en totes les campanyes militars del regnat de Lluís XIV tant a Catalunya com a Holanda. Els anys que va ser baró de Calonge, Francesc Calvó va atropellar els ciutadans de Palamós amb tota impunitat com a revenja que el Batlle de Palamós no havia volgut restituir les penyores fetes a alguns particulars de Vila-romà (Sant Joan de Palamós).




Antonio Fernández de Córdoba (comte de Palamós entre, 1655-1659)
Convent de les dominiques Madre de Diós de Baena
 on va ser enterrat Antonio Fernández de Córdoba.
El 1655, després de la retirada de les tropes franceses i ja mort l’anterior comte Luís Fernández de Córdoba, va prendre possessió del comtat el seu fill Antonio Fernández de Córdoba Folch de Cardona Requesens i Aragón (1600-1659). El 1619 es va casar amb Teresa Pimentel i Ponce de León (1596-1682). Aquest matrimoni li va proporcionar el marquesat de Poza. Amb Teresa de Pimentel va tenir 6 fills: Luís, Francisco, Mariana, Diego, Gonzalo  i Maria Manuela. Quan el comte va morir el 1659 va ser enterrat en el convent de la Madre de Dios de les Dominiques de Baena.


Francisco Fernandez de Córdoba (comte de Palamós entre 1659-1688)

Francisco Fernández de Córdoba va ser  comendador
d'Almagro en l'ordre de Calatrava.
Francisco Fernández de Córdoba Folch de Cardona Pimentel i Aragón (Madrid, 17 d'octubre de 1626-12 de setembre de 1688) duc de Somma, de Sessa i de Baena, comte de Palamós, baró de Bellpuig i gran almirall de Nàpols. El 1641 es va casar amb Isabel Luisa Fernández de Córdoba i Figueroa (1619-1654), marquesa de Priego, a l’església de Santiago de Montilla. Va tenir quatre fills, entre ells Félix Maria, que esdevindrà el seu successor. El 1659, al morir Antonio Fernández de Córdoba, va heretar tots els seus títols i els de la seva mare Teresa de Pimentel. El 1660  es va casar en segones núpcies amb Mencía Dávalos, el 1676 en terceres núpcies amb Maria Ana Pimentel y Córdoba, marquesa de Távara i comtessa de Villada (amb qui va tenir quatre fills més) i finalment el 1683 va celebrar un quart matrimoni amb Maria Andrea de Guzmán Dávila (que li va donar dos fills més). Durant la seva vida va ostentar càrrecs importants: va ser comendador d'Almagro en l'orde de Calatrava, virrei de Catalunya entre els anys 1669-1673, gentilhome de cambra de Felip IV, president del Consejo de Órdenes i Caballerizo Mayor del rei Carles II. Al igual que el seu predecessor, quan va morir el 1688 va ser enterrat en el convent de dominiques de Madre de Diós de Baena.


Armes dels Fernández de Córdoba al
castell de Calonge. Segle XVII.
Félix Fernández de Córdoba (va ser comte de Palamós entre 1688-1694 i 1698-1705)
Félix María Fernández de Córdoba Folch de Cardona Requesens y Aragón (Cabra 1655-Madrid 1709). Va ser ambaixador a Roma, capità general de la mar, de les costes d'Andalusia i nomenat president del consell d'Índies el 1702. El 1678 es va casar en primeres núpcies amb Francisca Fernández de Córdoba, marquesa de Guadalcázar. El 1685 es va casar en segones núpcies, al Palau Reial de Madrid, amb María Margarita Aragón Fernández de Córdoba y Benavides (1664-1702). D’aquesta segona unió va néixer un únic fill Francisco Javier. Va ser comte de Palamós fins el 1694 quan la plaça va ser ocupada per les tropes franceses. La vila va quedar sota la jurisdicció del rei de França fins el 1698, any en que Félix Fernández de Córdoba va tornar a recuperar la senyoria de Palamós. Però no seria per gaire temps doncs el 1705 el comtat va ser segrestat pels partidaris austriacistes i va quedar sota el domini directe de l’arxiduc Carles d’Àustria, el proclamat rei Carles III.


DOMININACIO FRANCESA i AUTRACISTA (1694-1714)
Retrat de l'arxiduc Carles d'Austria, proclamat
Carles III d'Aragó.
Durant la Guerra dels Nou Anys (1689-1698) Palamós va haver de suportar dos setges: el de les tropes franceses el 1694 i el de les tropes espanyoles i holandeses el 1695. Després de la presa de 1694 va quedar sota domini i jurisdicció francesa fins l’any 1698, aquestes forces d’ocupació. El 1695, el governador de la plaça de Palamós va ser Isaac Laisné, senyor de Nanclas, lloctinent general de les armes del rei de França, que va disposar lliurement dels dominis del comte de Palamós, arrendant, venent i rebent els i els foriscapis de les propietats comtals, actuant com si fos el senyor de la vila. Després d’un breu període en que el comte de Palamós en que Félix Fernández de Córdoba va tornar a recuperar la jurisdicció de la vila (1698-1704) l’esclat de la Guerra de Successió va tornar a fer canviar la titularitat del comtat. L’arxiduc Carles d’Àustria, ja anomenat Carles III i les autoritats catalanes ordenaren el segrest dels drets senyorials de la noblesa absentista catalana, en la seva majoria partidaris del bàndol borbó, d’aquesta manera les baronies i comptats del duc de Sessa passaren a dependre directament de la nova reial. El dia 25 de setembre de 1705 va arribar a Palamós l’embarcació de Felip Marcó, que aleshores era batlle de Calella . Escortat per varis homes armats es va dirigir a la plaça de la vila, on va proclamar, a viva veu, el segrest del comtat de Palamós a instancia de sa majestat Carles III de Catalunya. Per tant entre 1704-1713, Palamós va quedar sota la jurisdicció directa del monarca.


Francisco Fernández de Córdoba (comte de Palamós entre 1715-1750)
Segell de Pere de Gomar, procurador general de
Francisco Fernández de Córdoba.
Francisco Javier Fernández de Córdoba Folch de Cardona Requesens y de Aragón (Cabra 1687-Real Sitio de San Ildefonso 1750). El 12 de febrer de 1705 es va casar amb Teresa Manuela Fernández de Córdova y Guzmán (?-1751). Va tenir tres fills Francisco Javier, Félix Maria i Buenaventura. El 1709 va heretar els títols del seu pare però el conflicte bèl·lic li van impedir gaudir de les rendes d’aquest títol. El 1715, amb la fi de la Guerra de Successió i el Principat sota el control de les tropes borbòniques, Francisco Javier Fernández de Córdoba, va tornar a recuperar el domini, els drets i les rendes del comtat de Palamós i de la baronia de Calonge després dels anys de segrest de l’administració austriacista. La seva primera mesura va consistir a enviar Pere de Gomar, el seu procurador general, a la vila per iniciar un seguit d’actuacions que permetessin una ràpida recuperació de l’activitat econòmica. El 8 de setembre de 1715 el procurador, en nom del duc de Sessa, va prendre possessió del comtat respectant els privilegis i condicions que havien estat establerts abans de l’esclat del conflicte.  Amb la reactivació del port com a objectiu principal, Pere de Gomar va concedir entre 1714 i 1718 nombroses llicències l’establiment de magatzems i botigues al raval de mar, arran de platja i va permetre la recuperació i rehabilitació de molts habitatges destruïts i enderrocats pels bombardejos de finals del segle XVII. El 1726 el comte de Palamós va impulsar la reconstrucció i ampliació d’un nou moll comercial. 



Ventura Fernández de Córdoba (comtessa de Palamós entre 1750-1768)

Armes de Ventura Fernàndez de Córdoba presidint la
capella Fonda de Santa Maria de Palamós.
Buenaventura Francisca Fernández de Córdoba Folch de Cardona Requesens y Aragón (Madrid 1712-Madrid 1768), va heretar el títol atesa la mort prematura dels seus germans Félix Maria el 1712 (quan només tenia tres anys) i de Francisco Javier el 1735. D’aquesta manera es va convertir en la darrera representant del llinatge Fernández de Córdoba. El 1731 es va casar en primeres núpcies amb Ventura Osorio de Moscoso y Guzmán Dávila y Aragon (1707-1746), Marquès de Astorga i comte d’Altamira, per citar només algun dels seus molts títols. Després de la mort del seu primer marit, el 1749 es va casar en segones núpcies amb José Maria de Guzmán Vélez de Guevara Manrique de Lara Espinola, Marquès de Montealegre. Del primer matrimoni va néixer el seu fill Ventura que heretarà el comtat de Palamós i del segon la seva filla Maria de la Concepción. Dos anys abans de morir la comtessa es va construir la capella Fonda o capella del Sant Crist a l’església de Santa Maria de Palamós, atès que hi va contribuir amb importants assignacions econòmiques, en un lloc enlairat i ben visible hi fou posat el seu escut d’armes que avui encara es conserva.

LLINATGE OSORIO-MOSCOSO

Armes dels Osorio de Moscoso
Prestigiosos historiadors i genealogistes assenyalen com el fundador i primer ascendent d’aquest llinatge a Don Osorio, dit també Don Suero, cavaller principal que va viure en el regnat de Don Rodrigo, darrer monarca god hispànic, família que va arribar fins els temps del rei Don Pelayo, al que va acompanyar en la restauració d’Espanya l’any 714. Cal tenir en comte que es tracta d’una hipòtesi, doncs és difícil verificar llinatges que es remunten en temps tan pretèrits, perquè no apareixen fiançats amb probes que garanteixin la seva veracitat. L’escriptura més antiga que fa referència a la família Osorio és del 852, durant el regnat d’Ordoño I, on aquets cavallers apareixen amb el títol de comtes, efectuen una donació a un monestir de la seva propietat. En els segles següents els Osorio afegiran al seu escut una brodadura de gules amb vuit aspes d’or que recorden haver pres part, alguns cavallers d’aquest llinatge, en la reconquesta d’Andalusia amb Fernando III el Sant. Al segle XV els Osorio s’enllacen amb els Moscoso, un dels quatre llinatges més antics de Galícia: comtes d’Altamira i marquesos d’Astorga. Va ser quan Urraca de Moscoso i Castro, que es va casar dues vegades; la primera amb Lope Pérez de Mendoza, senyor del Castell de Mesía, mort sense successió el 1467, i la segona, amb Pedro Alvarez Osorio, fill de Pedro Alvarez Osorio, primer comte de Trastamara, duc d’Aguilar, senyor de Villalobos i Alferes Major del Rei. Els seus descendents van ser els primers en portar el cognom Osorio de Moscoso.

 
Detall de la façana del palau d'Altamira de Madrid
Ventura Osorio de Moscoso y Fernández de Córdoba (1731-1776). Va ser alferes major de la vila de Madrid, gentilhombre de la cambra de sa majestat amb exercici, regidor perpetu de totes les ciutats i viles de vot en Corts, alcaide del Palau Reial i Sitio del Buen Retiro i ministre de la reial junta d’obres i boscos. El 1749 es va casar amb María de la Concepción Guzmán y Fernández de Córdoba (filla de José de Guzmán Vélez Ladrón de Guevara i de María Feliche  de Córdoba Spinola y la Cerda, marquesos de Montalegre). Durant la seva regència es realitzaren algunes de les obres més representatives del barroc tardà a Palamós, com van ser la construcció del nou hospital i la capella del Carme, l’església de santa Eugènia de Vilarromà i l’inici de les obres del nou convent dels Agustins. El 1759 va prendre possessió de l’alcaldia del Buen Retiro de Madrid, el qual l’obligava a ocupar-se de l’administració de tot el Real Sitio amb la possibilitat de residir en el palau de San Juan, que estava situat en aquest lloc, i poder romandre-hi sempre que el monarca estigués en el Buen Retiro. El 1772 Ventura Osorio de Moscoso va encarregar a l’arquitecte Ventura Rodríguez, un dels més reputats del moment a Espanya, aixecar el fastuós palau d’Altamira a Madrid que, segons diuen, rivalitzava amb el propi Palau Reial. Va morir el 6 de gener de 1776.

 
Vicente Joaquín Osorio de Moscoso (comte de Palamós, 1776-1816)
Vicente Joaquín Osorio de Moscoso
retratat el 1786
Vicente Joaquín Osorio de Moscoso i Guzmán Fernández de Córdoba (Madrid, 10 de gener de 1756 – Madrid, 26 d’agost de 1816). Va ser un dels aristòcrates espanyols més importants i influents de la seva època i un dels nobles que va acumular més riquesa. Fill de Ventura Osorio de Moscoso i Fernánez de Córdoba i de Maria Concepción Guzmán i Fernández de Córdoba, filla dels marquesos de Montealegre. La seva família sempre va estar molt lligada a la cort on va ocupar importants càrrecs, sense anar més lluny els seus avi, besavi i revesavi havien estat Sumillers de diferents reis. El 1774 es va casar en primeres núpcies  a Madrid amb Maria Ignacia Álvarez de Toledo i Gonzaga (1757-1795), Marquesa de Vilafranca del Bierzo, i el 1806 en segones núpcies, a El Escorial, amb Maria Magdalena Fernández de Córdoba y Ponce de León. Fill del primer matrimoni va ser Vicente Isabel (hereu) i del segon Fernando. 
La comtessa de Palamós
Maria Ignacia Álvarez de Toledo
El 1776 va morir el seu pare heretant la seva immensa fortuna i convertint-se en el titular del comtat de Palamós. El 1782 va esdevenir un dels directius del banc de Sant Carles, origen de l’actual banc d’Espanya. El propi monarca Carlos III el va nomenar Governador de l’entitat. Va mantenir una bona relació amb tots els monarques successors als que va servir: el 1801 el rei Carlos IV el va escollir com el seu Caballerizo Mayor i Ferran VII, després del motí d’Aranjuez, el va confirmar en el seu lloc, si bé poc temps després, el rei fugia a Baiona amb l’entrada dels francesos. El 1809, durant la Guerra de la Independència espanyola, va formar part de la Junta Suprema Central i va arribar a ser-ne el seu president els anys 1808-1809.




Vicente Isabel Osorio de Moscoso (comte de Palamós, 1816-1837)
Retrat de Vicente Isabel Osorio de Moscoso
Vicente Isabel Osorio de Moscoso i Álvarez de Toledo (Madrid, 19 de novembre de 1777-Madrid, 31 d’agost de 1837). Fill de Vicente Joaquín Osorio de Moscoso i de María Ignacia Álvarez de Toledo, aristòcrates ambdós molt lligats a la Cort on havien ocupat càrrecs importants; els seus dos avis ja havien estat Majordoms majors de la reina. El 1798 es va casar a Madrid amb Maria del Carmen Ponce de León i Carvajal, duquessa de Montemar i marquesa de Castromonte. D’aquest matrimoni va tenir sis fills: Vicente Pío, Carlos, Maria Antonia, Maria Manuela, José i Mariano. Durant la Guerra de la Independència, dita del Francès, va ser vicepresident de la Junta Central Suprema Governativa dels Regnes d’Espanya i de les Índies. Va ocupar aquest lloc entre el maig i el novembre de 1809. El 1816 mor el seu pare i Vicente Isabel es converteix en comte de Palamós i hereta la resta de títols i propietats del seu pare. Vicente Isabel va ser un noble estretament vinculat a la política, el 1822 el govern el va escollir perquè substituís al marquès de Bélgida com a Caballerizo Mayor del rei Ferran VII. Va tractar d’excusar-se vàries vegades per no haver d’ocupar aquest càrrec atès que simpatitzava amb els lliberals, però no va poder eximir-se d’aquesta obligació. Quan el 1823 va fracassar el moviment lliberal, el rei el va cessar i li va retirar la clau de Gentilhombre Grande de España amb exercici de servei pel Decret d’Andújar. A pesar dels reiterats esforços que va fer el seu fill Vicente Pío en defensa del seu pare, el monarca no el va tornar a rehabilitar. Va haver d’esperar a la defunció de Ferran VII per aconseguir l’ansiosa restitució de les seves funcions.

Vicente Pío Osorio de Moscoso (comte de Palamós entre 1837-1864)

Retrat de Don Vicente PIo Osorio de Moscoso.
Vicente Pío Osorio de Moscoso i Ponce de León (Madrid 22 de juliol de 1801-22 de febrer de 1864). Va ser comte de Palamós, marquès d’Astorga, comte de Cabra i Baró de Bellpuig, de Calonge i de Linyola, entre una llarga llista d’altres títols nobiliaris que també va ostentar. De jove va ingressar en el Cuerpo de Pajes de la Cort, quedant orfe de mare als 12 anys. El 1821, amb només 20 anys va contraure núpcies amb María Luisa de Carvajal-Vargas y Queralt (1804-1843), en el palau de San Andrés de Burdeus. La seva consort era filla de José Miguel de Carvajal, duc de San Carlos. A partir de 1830 Vicente Pío va ser Comendador Mayor de l’Orde Militar de Calatrava i darrer posseïdor dels quantiosos majorals amb tots els seus bens (viles, territoris jurisdiccionals, oficis, patronats, rendes i presentacions) fins el 1842 en que la llei de Desamortización de Mayorazgos, dita de Mendizaval, li va prendre totes les seves possessions, obligant-lo a vendre i a hipotecar gran part de les hisendes rústiques.
El comte de Palamós vestit com a
Cavaller de l'Orde Militar d'Alcàntara.

Per tant, va esser l’últim representant de aquesta línea de la família Osorio que va mantenir unit tot el patrimoni hereditari acumulat pels seus antecessors i que, abans de la desamortització, el van convertir en un dels nobles espanyols amb més títols acumulats, 109 títols nobiliaris, catorze d’ells amb grandesa d’Espanya. L’any 1843, després d’enviudar, va mostrar-se proper a la reina Isabel II. Gràcies a aquesta relació el seu fill primogènit i hereu del comtat de Palamós, el 1847 va emparentar amb la família Reial al contraure matrimoni amb la infanta Luisa Teresa de Borbó. Aquesta confiança va permetre que el 1854 Vicente Pío fos nomenat Caballerizo Mayor, i dos anys després, Sumiller de Corps (cap de la Reial Cambra). El comte de Palamós va exercir la seva Sumileria fins la seva mort l’any 1864. Va ser sepultat a l’església de San Martín de Madrid.


Maria Eulalia Osorio de Moscoso (comtessa entre 1864-1893) 
María Eulalia Osorio de Moscoso.
La successió dels títols nobiliaris de Vicente Pío fou tremendament complicada. Per garantir i regular el compliment de totes i cadascuna de les condicions testamentàries establertes va ser necessari crear una comissió que garantís el repartiment de l’herència i dels seus nombrosos títols entre els diferents successors. Així el comtat de Palamós i el marquesat de Monasterio van passar en mans de la seva filla donya Maria Eulàlia Osorio de Moscoso i Carvajal (1834-1918), tot i que va ser més coneguda com la duquessa de Medina de las Torres . Aquesta noble, nascuda un 18 de març a París va contraure matrimoni amb el seu ocle avi per part de pare, Fernando Osorio de Moscoso i Fernández de Córdoba, duc de Terranova.



Alfonso Osorio de Moscoso (Comte de Palamós entre 1893-1901)
Retrat fotogràfic d'Alfonso Osorio de Moscoso
Alfonso Osorio de Moscoso y Osorio de Moscoso, (Madrid 25 de maig de 1857 – Villagarcía 24 de novembre de 1901), fill de Maria Eulalia Orsorio de Moscoso i de Fernando Osorio de Moscoso, per tant era net matern de Vicente Pío Osorio de Moscoso. Aquest personatge es va dedicar a la política, es va llicenciar en dret i va ser seguidor polític de Cánovas del Castillo. Es va casar a Madrid el 14 de novembre de 1887 amb María Isabel López de Ansó i Ximénez de Embrún, tercera baronessa de la Joyosa. Va ser diputat a les corts com a representant del Partit Conservador pel districte de Caldas entre els anys 1891-1893 i escollit senador el 1893. Aquell mateix any va heretar el comtat de Palamós per rehabilitació al seu favor. De tota manera la seva mare va continuar sent la comtessa de Palamós, doncs no només encara vivia, si no que va sobreviure a la mort del seu fill.