EL CASTELL DE VILA-ROMÀ
El castell de Vila-romà fou un castell sense setges, batalles ni trifulques, un castell inofensiu que va viure sense pena ni glòria. Avui, les seves ruïnes queden graciosament engolides per la vegetació del bosc convertit l’indret en un parantge romàntic.
Localització
El castell de Vila-romà també conegut amb el nom de Bell-lloc, per la proximitat del santuari del mateix nom. Les ruïnes d’aquest castell están situades al nord-est de la població, en un replà del vessant meridional del Montagut. Per arribar-hi cal anar a la Barriada del Figuerà, popularment coneguda per barri del Tenis. Des d’allí surt un camí de sorra que porta cap el paratge de la Bell-lloc. Just al damunt de l’ermita del mateix nom s’alcen les ruïnes d’aquest castell. El conjunt està format per les restes de l’antiga torre mestra i diversos elements corresponents a antigues estances, situades al centre d’un recinte fortificat protegit per un fossar artificial i pel desnivell natural de la muntanya.
Orígen històric
El castell de Vila-romà fou una fortalesa bastida o iniciada al segle XI, a jutjar pels panys de mur en opus spicatum que hi ha a la seva vessant nord, encara que documentalment no en trobem les primeres referències fins ben entrat el segle XIII. Es tracta d'un document de 1276 que reflecteix la compra del castell feta per Pere Castellnou, bisbe de Girona, a Pere Alemany, que deuria ser l'antic senyor del castell.
Al segle XV sembla que es va realitzar l'única modificació coneguda al castell: s'hi afegí un altre edifici anomenat Palau i una capella dedicada a Sant Antoni. El 1514 el bisbe Guillem Ramón de Boïl cedeix el castell a Joan Ribes com a masoveria. A partir d'aquest moment el castell entra en decadència i en estat de ruïna.
El castell de Vila-romà fou una fortalesa bastida o iniciada al segle XI, a jutjar pels panys de mur en opus spicatum que hi ha a la seva vessant nord, encara que documentalment no en trobem les primeres referències fins ben entrat el segle XIII. Es tracta d'un document de 1276 que reflecteix la compra del castell feta per Pere Castellnou, bisbe de Girona, a Pere Alemany, que deuria ser l'antic senyor del castell.
Al segle XV sembla que es va realitzar l'única modificació coneguda al castell: s'hi afegí un altre edifici anomenat Palau i una capella dedicada a Sant Antoni. El 1514 el bisbe Guillem Ramón de Boïl cedeix el castell a Joan Ribes com a masoveria. A partir d'aquest moment el castell entra en decadència i en estat de ruïna.
Un castell romàntic
L’any 1812 el castell va ser dinamitat durant la Guerra del Francès. Quedà reduït a un conjunt de ruïnes, que no trigaren a ser engolides per la vegetació del bosc proper. Aquesta nova aparença misteriosa i boscosa va encendre la imaginació d’escriptors romàntics i postromàntics, que el convertiren en teló de fons d’alguna de les seves històries. Així, l’any 1864 el novel·lista Torcuat Tarragó ambientà en els seus murs l’obra Elisenda de Montcada. Un segle més tard, 1954, el Dr. Josep Maria Pou i Sabater també el trià com a escenari per la seva novel·la Elisenda.
Gabriel Martín Roig. Castells del Baix Empordà: LLuites, història i patrimoni. Farell Editos, Sant Vicenç de castellet, 2006, pàgs. 47-48.
EL CASTELL DE SANT ESTEVE DE LA FOSCA
El castell de Sant Esteve es un castell petit en proporcions que tingué una funció més pròpiament fundacional que defensiva, doncs sota els seus dominis va néixer la vila de Palamós. Però, els capricis de la història en va convertir en el principal testimoni de batalles decisives pel domini de la Corona d’Aragó en la Mediterrània.
Localització
Les ruïnes del Castell de sant Esteve de Mar es troben situades en un promontori sobre un penya-segat, entre la badia de la Fosca i la Cala s’Alguer. Per arribar-hi només cal agafar la carretera que porta des de Palamós a la platja de la Fosca. Per accedir-hi podem fer-ho a peu des de la platja o en cotxe des de la urbanització de sant Esteve que queda als peus del castell.
Encara que la fortalesa avui en dia es troba en molt mal estat, de la qual només es conserven algunes bases de torres i murs exterior, el paratge mereix una visita només per les vistes que ofereix sobre la veïna cala de la Fosca.
A la punta avançada sobre el penya-segat s’hi conserva la base d’una poderosa torre de planta rectangular. Aquesta torre, en part excavada a la roca natural, s’ha conservat només fins a l’altura de l’arrencada d’una volta. Per les característiques de l’aparell de carreus de granit, podem datar aquesta construcció del segle XIII, al igual que la segona torre i un mur amb un talús situat a banda de migjorn i una tercera torre i un tram de muralla nord. La resta de murs son fets amb pedres grans sense escairar i segurament son més tardanes, de mitjans del segle XV.
El castell de sant Esteve des d’abans de 1329 antic tenia en el seu interior una petita capella romànica dedicada a Sant Esteve, en la qual els veïns propers de la Fosca i Sant Joan celebraven els seus oficis religiosos. Amb el temps anà quedant descuidada i sofrí desperfectes. En el segle XV fou reedificada de nou al igual que es modificaren algunes parts del castell. El 1806 els administradors de la capella sol·licitaren al bisbe permís per a edificar-ne una altra fora del recinte del castell, a uns cent metres d’aquest. D’aquesta nova capella encara en resten dempeus els seus murs a escassos pocs metres del castell. L’antiga es convertí en quadra i magatzem. Avui en dia la capella romànica queda soterrada sota les pedres del castell i només en podem distingir la forma circular del seu absis.
El rei Pere II el Gran i la recerca d'un port nou
El castell de Sant Esteve de Mar està documentat des del 1277, però probablement una construcció de caràcter defensiu ja existia des d’una data molt anterior. En tot el replà on es construí el castell, s’hi poden trobar restes de ceràmica d’època romana i fragments de terrissa paleocristiana. Es probable que els assentaments romans ja aprofitessin un antic assentament iber.
Al contraure matrimoni el rei Pere II el Gran amb Constança de Sicília (1276), les relacions comercials marítimes entre ambdós regnes va incrementar-se notablement. Fins aleshores el monarca tenia al Baix Empordà un important port marítim, el de Torroella de Montgrí. Però quan es va desviar el cabdal del riu Ter, la sorra que arrossegava l’aigua tapà l’accés d’aquesta vila al mar i el rei quedà sense un port en aquest tram de costa. Aleshores va encarregar al Batlle General de Catalunya, Astruc Ravaia, funcionari i ric jueu, que busqués un nou port natural amb una rada a redós de tots els vents. Aquest lloc el trobà a Palamós. Com que la península que forma el cap de Palamós pertanyia als dominis del castell de sant Esteve de Mar, l’objectiu era adquirir-lo per a dominar el seu terme.
Les terres del castell de Sant Esteve pertanyien als canonges gironins Dalmau de Palol i Ponç d’Urtx. Aquests personatges, forçats pels deutes, van vendre’l al batlle general, per un preu descaradament baix. El 1277 el castell és edificat amb el nom de Castrum Sancto Stephano Mari. Amb el castell el rei adquiria tots els dominis termenals del castell: les dues parròquies de Sant Mateu de Vall-Llobrega i Santa Eugènia de Vilarromà i el camp de Lormanys i tots el masos i terres fins el litoral amb la platja de Palamós fins el cap de Panes al terme de Palafrugell.
Testimoni de batalles navals
El castell de Sant Esteve va ser testimoni des importants i decisives batalles navals per la corona d’Aragó, em refereixo a les batalles de les Formigues, que deuen el seu nom a uns illots rocallosos que es troben sota la tutela visual del castell.
Les lluites del rei de França Felip l’Ardit i Pere el Gran va portar al primer monarca a envair Catalunya, amb el consentiment del Papa Martí IV. El 1285 les tropes franceses malgrat la resistència que trobaren al coll de Panissars, ràpidament s’apoderaren de l’Empordà i escolliren Palamós i Sant Feliu com a ports principals per proveir de queviures les seves tropes de terra. El rei Pere comprengué que per a vèncer els francesos havia d’impedir el proveïment d’aquell exèrcit, interceptant i destruint el seu estol naval.
Així doncs, mentre Pere el Gran feia retornar la seva esquadra de Sicília comandada per Roger de Lluria, va reunir-se a Barcelona una primera flota d’urgència formada per onze galeres, comandada pels almiralls Berenguer Mallol i Ramon Marquet. El 27 de juliol de 1285 aquesta esquadra es va trobar a l’alçada de les illes Formigues amb 24 galeres franceses de Guillem de Lodeva. L’almirall francès en veure la inferioritat numèrica dels catalans va presentar batalla. Al seu torn, les galeres catalanes van atacar de dret formant dues columnes, i van envestir les barques franceses amb tanta força que van trencar la formació tàctica de l’enemic. En el furor de la lluita nombroses galeres franceses fugiren per evitar ser capturades.
El mes d’agost una nova flota francesa ja es trobava de nou a l’Empordà, més de 25 galeres armades poderosament. A principis de setembre l’esquadra de Roger de Llúria arribava a Barcelona, i gairebé sense descans remuntà la costa per a fer front als francesos. A l’alçada de Sant Pol de Mar es reuní amb la flota de Marquet i Mallol formant un estol de 40 galeres i 40 vaixells menors. Els francesos salparen amb l’esperança de capturar la flota de Marquet i Mallol, però desconeixent la presencia de la poderosa flota de Sicília foren sorpresos abans de la mitja nit, una altra vegada, a l’alçada de les Formigues. A l’endemà Roger de Lluria va reunir els presoners en una platja propera i feu executar els ferits i arrencar els ulls als captius sans deixant-ne un de borni perquè els guies de tornada a França amb un missatge pel monarca francès: “des d’aquell moment cap peix s’atreviria a guaitar la superfície si no portaven a la cua els pals d’Aragó”. El rei francès va quedar tan impressionat per la desfeta que demanà la treva.
De castell a mas
Gabriel Martín Roig. Castells del Baix Empordà: LLuites, història i patrimoni. Farell Editos, Sant Vicenç de castellet, 2006, pàgs. 49-52.
LA CIUTADELLA DE SA PUNTA
A la segona meitat del segle XVII Palamós era una plaça forta molt important i un punt estratègic de primera magnitud davant de qualsevol atac francès. Per aquest motiu es va construir la ciutadella de Sa Punta, una imponent fortificació envoltada de mar i penya-segats
Localització y descripció
La ciutadella, avui desapareguda, s'erigia sobre un promontori elevat que hi havia en un extrem del cap que forma Palamós. El turó on hi havia la ciutadella ja no existeix, ja que desaparegué quan es va extraure la pedra del nou port. Es va obrir així un gran esvoranc que va menjar-se el promontori del Pedró per la part de Sa Punta de Molí.
El seu aspecte era imponent. La ciutadella presentava un traçat murat en forma d'estrella per resistir els embats de l'artilleria. Al seu interior hi havia l'edifici del monestir dels agustins i en un extrem s'hi alçava una poderosa torre de guaita circular. Coneixem el seu aspecte gràcies a dibuixos i gravats antics.
La necessitat d'una fortalesa
La vila de Palamós, després de la seva fundació, adquirí molt aviat una gran importància gràcies al port. Amb el pas dels anys la vila es convertí en un objectiu estratègic de primera magnitud. Per això els monarques espanyols mostraren molta preocupació per la seva defensa i control. Entre 1569 i 1594 s'inicià la construcció de la torre rodona de Sa Punta, situada en un promontori veí de l'actual far. El convent dels agustins ocupava a la part més meridional i alta de la vila, motiu pel qual la corona va considerar el seu emplaçament el més escaient per a la construcció d'una fortalesa per defensar el port i la vila. Els tècnics militars, els jurats i els frares arribaren a un acord per construir la fortalesa respectant l'edifici conventual, que reclourien dins dels murs de la ciutadella. Durant la primera meitat del segle XVII s'iniciaren les obres de la ciutadella.
Una important plaça d'armes
A finals del segle XVII Palamós ja tenia la seva ciutadella. S'havia convertit en una plaça fortificada, amb una guarnició formada per un terç castellà, un del valons de Flandes i un de napolità. Tots plegats sumaven uns 3.000 soldats de guarnició. Després de l'atac de 1694 la vila fou ocupada per nombroses tropes franceses. Al llarg de 1709 i 1710 successius destacaments va establir-se a la vila: els dragons alemanys de Bohèmia, de l'emperador d'Austria. Els anys 1711-1712 tornaren les tropes franceses i holandeses del regiments de Quercy. Durant una bona part de 1712 hi feren estada el terç d'Aragó i les tropes austríaques de l'arxiduc Carles. Els anys 1713 i 1714 una altra vegada la plaça fou ocupada per les tropes franceses i suisses del regiment de granaders de Ponthier.
El setge de 1694
Durant la invasió francesa de finals del segle XVII, les tropes comandades pel mariscal Noailles, guanyaren la batalla del Ter i ràpidament controlaren Verges i Torroella de Montgrí. Continuaren en direcció sud, ja que la seva fita era Barcelona. Abans, però, hi havia dues places fortes pel camí: Palamós i Hostalric.
Les tropes de l'exèrcit espanyol, enlloc de replegar-se i donar ajuda a Palamós, es fugiren sense ordre ni concert cap a Barcelona i deixaren la vila amb inferioritat de forces davant de l'exèrcit francès.
El 30 de maig de 1694, en una contundent ofensiva, les tropes franceses arribaren a les portes de Palamós, encerclant-la per mar i per terra.
La batalla fou cruenta, amb moltes pèrdues inicials pel costat dels invasors, que van entrar i sortir de la vila més d'una vegada, rebutjats pels soldats que la defensaven. Finalment el 8 de juny els francesos prengueren la vila a l'assalt. Els 1.400 soldats napolitans, alemanys i espanyols es replegaren a la ciutadella, des d'on dispararen els francesos que hi havia a la vila. Les bateries, però, castigaren durament la fortalesa, que quedà molt malmesa. El 10 de juny, finalment, la guarnició de la ciutadella va capitular la rendició.
La destrucció de la ciutadella
Amb la presa de la vila, les guarnicions franceses van senyorejar la vila i el port per espai de quatre anys. Tot va quedar sota el control del governador Lagine. Després de la desfeta, les tropes espanyoles no renunciaren a recuperar-la. Un any més tard, entre finals de març i principis d'abril, els miquelets espanyols atacaren i assetjaren Palamós, però foren rebutjats amb èxit. En signar-se la pau de Ryswick entre tots els països, les tropes franceses es retiraren a Palamós i la seva rodalia el mes de gener de 1698. Per evitar haver de tornar a assetjar la vila en el futur dinamitaren i destruïren totes les defenses militars: les muralles, els baluards, els contraforts i la ciutadella amb el convent dels agustins inclòs. No deixaren cap mur dret.
